M'havien delegat per a assassinar un funcionan i, encara que em vingués a repèl, havia de complir. En aquest món, si només fèiem allò que ens ve de gust ens estovaríem. A més, considero que quan un home milita, ha d'ésser disciplinat i obedient.
El funcionari em va rebre de seguida, perqué li portava de part d'una amiga seva una carta magistralment falsificada. Figurava que li duia un paquet confidencial i, en asseure'm davant d'ell, a l'altra banda de la gran taula de ministre, vaig obrir la cartera de mà i en vaig treure la pistola amb el silenciador posat. El burócrata es va tornar groc i es mostra molt estranyat. No se sabia avenir, em digué, que hagués passat els controls de vigilancia. En explicar-li que els teníem sota suborn, va condemnar farisaicament la corrupció que imperava.
Em feia llàstima. Potser era la falta de costum o es devia a l'abim que hi ha entre les prediques i les accions. El cert és que no em decidia a engegar-li el tret, no hi havia prou franquesa. Això sense comptar els escrúpols, que també pesen.
—Qué li passa? —em va preguntar el personatge.
—És que vosté hauria d'ajudar —vaig respondre-li—. Si disparo amb presses i el toco malament, patirà i em farà patir a mi. En canvi, programant-ho entre tots dos, podem encertar de bones a primeres una ferida fulminant, mortal de necessitat, que ens permeti de prescindir del daltabaix de l'agonia...
Em va dedicar un gest despectiu amb el brae, com si m'enviés a la porra, i s'alcà del setial amb l'aire de fer unes quantes gambades. «Quiet!», vaig cridar-li. No s'aturà i ni tan sols es va girar per mirar-me. Recorregué el despatx amunt i avall, sense reparar en la meva presencia. Cal dir que jo tenia molt disminuida la capacitat d'espantar, pel fet d'haver declarat d'entrada el meu propòsit de matar-lo. Qué podia afegir que em fes més perillos?
—Miri que si disparo de mala fe i li toco el nervi, la sentida pot ser brutal —vaig dir-li amb veu ronca—. Hi ha fiblades pitjors que la mort mateixa...
Se'm va plantar al davant i em clava una mirada interrogadora.
—Com està d'anatomia topogràfica? —em pregunta—. Vol dir que sap on apuntar, no ja per martiritzar-me (tal com insinua), sino per a eliminar-me, que és la pedra de toc d'aquesta entrevista?
—No —vaig contestar-li—. No sé anatomia de cap mena, fora del coneixement senzill de la figura. La idea és anar de cara al cor i deixar que la naturalesa faci el seu curs.
—I on el tinc el cor, si no és indiscreció?
—Al costat esquerre, com tothom.
—No. Com tothom, el tinc entre els dos pulmons, justament damunt del diafragma. A vostè li falten els coneixements indispensables...
M'havia fet el propòsit de tenir paciéncia perqué, pobre home, prou tribulació devia passar. Eren unes reflexions que em feia aleshores, desconeixedor del caràcter de la meva víctima. I, de passada, que se'm permeti una consideració que pot ésser útil a molts: quan es vol matar algú, convé conéixer-li el caràcter i les sortides abans d'embolicar-se. Tant de bo que jo ho hagués tingut en compte!