M'havien delegat per a assassinar un funcionan i, encara que em vingués a repèl, havia de complir. En aquest món, si només fèiem allò que ens ve de gust ens estovaríem. A més, considero que quan un home milita, ha d'ésser disciplinat i obedient.
El funcionari em va rebre de seguida, perqué li portava de part d'una amiga seva una carta magistralment falsificada. Figurava que li duia un paquet confidencial i, en asseure'm davant d'ell, a l'altra banda de la gran taula de ministre, vaig obrir la cartera de mà i en vaig treure la pistola amb el silenciador posat. El burócrata es va tornar groc i es mostra molt estranyat. No se sabia avenir, em digué, que hagués passat els controls de vigilancia. En explicar-li que els teníem sota suborn, va condemnar farisaicament la corrupció que imperava.
Em feia llàstima. Potser era la falta de costum o es devia a l'abim que hi ha entre les prediques i les accions. El cert és que no em decidia a engegar-li el tret, no hi havia prou franquesa. Això sense comptar els escrúpols, que també pesen.
—Qué li passa? —em va preguntar el personatge.
—És que vosté hauria d'ajudar —vaig respondre-li—. Si disparo amb presses i el toco malament, patirà i em farà patir a mi. En canvi, programant-ho entre tots dos, podem encertar de bones a primeres una ferida fulminant, mortal de necessitat, que ens permeti de prescindir del daltabaix de l'agonia...
Em va dedicar un gest despectiu amb el brae, com si m'enviés a la porra, i s'alcà del setial amb l'aire de fer unes quantes gambades. «Quiet!», vaig cridar-li. No s'aturà i ni tan sols es va girar per mirar-me. Recorregué el despatx amunt i avall, sense reparar en la meva presencia. Cal dir que jo tenia molt disminuida la capacitat d'espantar, pel fet d'haver declarat d'entrada el meu propòsit de matar-lo. Qué podia afegir que em fes més perillos?
—Miri que si disparo de mala fe i li toco el nervi, la sentida pot ser brutal —vaig dir-li amb veu ronca—. Hi ha fiblades pitjors que la mort mateixa...
Se'm va plantar al davant i em clava una mirada interrogadora.
—Com està d'anatomia topogràfica? —em pregunta—. Vol dir que sap on apuntar, no ja per martiritzar-me (tal com insinua), sino per a eliminar-me, que és la pedra de toc d'aquesta entrevista?
—No —vaig contestar-li—. No sé anatomia de cap mena, fora del coneixement senzill de la figura. La idea és anar de cara al cor i deixar que la naturalesa faci el seu curs.
—I on el tinc el cor, si no és indiscreció?
—Al costat esquerre, com tothom.
—No. Com tothom, el tinc entre els dos pulmons, justament damunt del diafragma. A vostè li falten els coneixements indispensables...
M'havia fet el propòsit de tenir paciéncia perqué, pobre home, prou tribulació devia passar. Eren unes reflexions que em feia aleshores, desconeixedor del caràcter de la meva víctima. I, de passada, que se'm permeti una consideració que pot ésser útil a molts: quan es vol matar algú, convé conéixer-li el caràcter i les sortides abans d'embolicar-se. Tant de bo que jo ho hagués tingut en compte!
—Bé —vaig replicar calmosament—: no ens posem nerviosos. A mi no em costa res tirar on vosté digui. Al capdavall, l'interessat és vosté.
—Hi ha un punt de la persona delicadíssim —digué—. La nuca! Un tret a la nuca, amb l'arma a frec de pell, mai no necessita bis.
De cop i volta el vaig trobar inclement. Calia tenir mala ànima per parlar amb tanta fredor d'una batzegada que el desgraciada d'una manera irrevocable. Però no volia discutir-ho.
—Vosté mateix —vaig dir-li.
—No em fio del seu encert —replicà—. No es mogui, que li indicaré el lloc exacte...
Jo romania assegut. Ell va acostar-se'm per darrere i amb la mà esquerra m'obligà a ajupir el cap, com fan els barbers amb els seus clients. Fins i tot, per un brevíssim instant, em vingué aquella son dolça que amoroseix el trasbals de fer-se tallar els cabells. Endormiscat, esperava que el meu antagonista em toqués amb la punta del dit índex el precís indret fatal. Però en comptes d'això, va agafar d'una revolada l'escrivania de plata que tenia a la taula i me la va estampar al clatell. Aquesta Mció la vaig saber dies després, perqué de moment em correspongué la pérdua del coneixement i dels sentits.
El metge de la presó opina que he quedat bé, que he tingut una sort enorme. Són punts de vista! Sordejava una mica i amb el cop he millorat. Ara, d'això a tenir sort... L'advocat d'ofici creu que n'hi ha per anys, que me la carregaré de valent, sobretot pel detall de portar armes sense permís en un centre oficial. M'agradaria saber què hauria passat si hagués demanat permís! Són una colla d'hipòcrites.
La fermesa d'esperit m'inclina al repòs i a la meditació entre aquestes quatre parets. Recordo, penso, faig balanç... Evoco amb nostalgia el dia de la reunió secreta durant la qual van adjudicar-me l'álies de «La hiena». No fou fácil, perqué dos companys més aspiraven al mateix motiu, al.legant actuacions passades. Jo els vaig guanyar invocant una mística de futur, la meva set d'implacabilitat. El meu rival més pròxim va haver d'acontentar-se amb l'álies de «La mangosta» i l'altre amb el de «L'esciu^ó». I encara gracies!
Sóc, doncs, «La hiena», un pseudònim massa suggestiu per tancar-lo entre murs de pedra. No, no sóc egoista. Si pogués en faria donació al grup, en qualitat de reintegrament. Però al grup l'han fet miques. A còpia d'acorralar-me a preguntes nit i dia amb una insistència criminal, els han agafat a tots.
I ara, en estat de plena lucidesa, sense coaccions de ningú, lliurement, vull deixar el sobrenom a qui en pugui fer bon ús, perquè és una pena que es consumeixi amb mi aquí dins. Jo, per molt de temps, no en faré res i a fora encara pot servir. No sóc versat en qüestió d'institucions de beneficència, tinc poques relacions i coneixences. En principi, el deixo a un asil d'orfes, amb l'esperança que, poc o molt, apreciaran que és tot el que tinc. Penso que potser hi haurà qui en sortirà ofès i enardit, amb prou punxades i raons per a utilitzar-lo amb pugnacitat vindicativa. I que es produira el relleu immortal!
No comments:
Post a Comment