La pluja caigué amb més força i la llum elèctrica disminuí d'intensitat. Des d'un extrem de l'escó, un dels companys va preguntar:
—I tu no saps cap història nadalenca?
—Sí. Em sé la meva. Fou durant una guerra, també la meva guerra. Hi ha tanta passió pels temes i un amor tan gran pels punts de vista que potser no existeix ni un sol home de la nostra generació que no hagi participat en un conflicte bèl.lic, o almenys que la seva vida no s'hagi vist modificada d'una manera fonamental per topades militars.
La meva guerra fou petita, si se la compara amb les obres mestres del gènere. Per què hauria d'exagerar, ara, sense saber si em dóna més o menys importáncia el volum relatiu d'uns fets que m'arrossegaren sense poder-los modificar? El cas és que la meva guerra tingué tot el que calia, la tristesa i el dolor necessaris i la sang, sáviament repartida per boscos i carrers. Sovint, acluco els ulls i la veig encara, formant innombrables claps per tot el país, en diminuts bassiols, escorrent-se amb lentitud pels troncs dels arbres o per les parets encalcinades, o tenyint les pedres amb l'empremta de mans en crispació. La veig —i això em permet tenir sempre al corrent la meva nostálgia— obrint-se com una flor, com una taca, en el rostre i el pit d'amics meus, xopant la roba i les corretges, oferint a la vida exigües sortides fluvials.
Però la meva guerra, com totes, compensá moltes coses amb la mágica naixença de la companyonia. Com s'estimen els homes que comparteixen una mateixa por!
Jo tenia un company inseparable. Vull dir que, dins la brigada a la qual pertanyíem i tenint en ella una missió semblant, procurávem estar junts tot el temps possible. Cada matí sortíem a recórrer les línies i marcávem la posició de les unitats menors en uns calcs de paper transparent que havíem preparat la nit abans. El front fluctuava i nosaltres érem els primers a tenir esment dels canvis i registrar-los. De vegades, ens donava feina retrobar una secció o una companyia que el dia anterior teníem ben localitzada; trescávem pel talús dels barrancs i les faldes de les carenes, tot seguint senders rurals o bé obrint-nos pas a través de les bardisses, amb l'ánim encongit per la temença d'endinsar-nos en terreny enemic. En Joan Almós, el meu amic, parlava sempre mentre caminávem. Tenia una mena d'obsessió nadalenca i assenyalava la seva vida passada i la previsió del futur amb fites que anaven de Nadal a Nadal. No podria dir si ell era exactament així o si la impressió que ha quedat en el meu esperit prové del fet que la història que conto s'esdevingué durant els dies vint-i-quatre i vint-i-cinc de desembre de l'any de les acaballes de la guerra. Les nostres posicions havien sofert un foc seguit d'artilleria, una escomesa persistent, tenaç, sense la treva de les nits. L'enemic feia ostentació d'abundáncia de material, amb una prodigalitat excessiva, una mica de nou ric.
A l'alba del dia vint-i-quatre, els canons callaren de sobte i vingué aleshores la pesada feina de repassar els danys, la terrible rebaixa d'inventari sense la qual les guerres arribarien a tenir l'aire de grans fontades deportives. Començaren a arribar reports comunicant que el sector que havia sofert més era el corresponent al dotzè batalló, i el coronel ens ordená a l'Almós i a mi que comprovéssim les variacions de la unitat. Era una insòlita ocupació aquella de calcar la mort damunt d'un mapa, però el soldat pren el pretext del deure per a sublimar-ho tot.
Sortírem sense que el matí acabés d'alçar-se. La boira baixa posava una mena de cel a la mesura humana i empetitia el món, canviava els decorats habituals per uns altres de rutes més incertes. Feia molt de fred i la terra, coberta de gebre, es clivellava sota els nostres peus; apagat, lent, com si no tingués res a veure amb la nostra feina, ens arribava el so de les ráfegues d'una metralladora. Breus, llunyanes, com els nusos d'una má oculta que repiquessin damunt la fumassola.