Some people see things that others cannot. Tales of Mystery and Imagination. “The oldest and strongest emotion of mankind is fear, and the oldest and strongest kind of fear is fear of the unknown” (H.P. Lovecraft).

Pere Calders: El baralló perdut

Pere Calders, El baralló perdut, Horror stories, Short stories, Science fiction stories, Anthology of horror, Antología de terror, Anthology of mystery, Antología de misterio, Scary stories, Scary Tales, Science Fiction Short Stories, Historias de ciencia ficcion, Tales of mystery, Salomé Guadalupe Ingelmo


La pluja caigué amb més força i la llum elèctrica disminuí d'intensitat. Des d'un extrem de l'escó, un dels companys va preguntar:
—I tu no saps cap història nadalenca?
—Sí. Em sé la meva. Fou durant una guerra, també la meva guerra. Hi ha tanta passió pels temes i un amor tan gran pels punts de vista que potser no existeix ni un sol home de la nostra generació que no hagi participat en un conflicte bèl.lic, o almenys que la seva vida no s'hagi vist modificada d'una manera fonamental per topades militars.
La meva guerra fou petita, si se la compara amb les obres mestres del gènere. Per què hauria d'exagerar, ara, sense saber si em dóna més o menys importáncia el volum relatiu d'uns fets que m'arrossegaren sense poder-los modificar? El cas és que la meva guerra tingué tot el que calia, la tristesa i el dolor necessaris i la sang, sáviament repartida per boscos i carrers. Sovint, acluco els ulls i la veig encara, formant innombrables claps per tot el país, en diminuts bassiols, escorrent-se amb lentitud pels troncs dels arbres o per les parets encalcinades, o tenyint les pedres amb l'empremta de mans en crispació. La veig —i això em permet tenir sempre al corrent la meva nostálgia— obrint-se com una flor, com una taca, en el rostre i el pit d'amics meus, xopant la roba i les corretges, oferint a la vida exigües sortides fluvials.
Però la meva guerra, com totes, compensá moltes coses amb la mágica naixença de la companyonia. Com s'estimen els homes que comparteixen una mateixa por!
Jo tenia un company inseparable. Vull dir que, dins la brigada a la qual pertanyíem i tenint en ella una missió semblant, procurávem estar junts tot el temps possible. Cada matí sortíem a recórrer les línies i marcávem la posició de les unitats menors en uns calcs de paper transparent que havíem preparat la nit abans. El front fluctuava i nosaltres érem els primers a tenir esment dels canvis i registrar-los. De vegades, ens donava feina retrobar una secció o una companyia que el dia anterior teníem ben localitzada; trescávem pel talús dels barrancs i les faldes de les carenes, tot seguint senders rurals o bé obrint-nos pas a través de les bardisses, amb l'ánim encongit per la temença d'endinsar-nos en terreny enemic. En Joan Almós, el meu amic, parlava sempre mentre caminávem. Tenia una mena d'obsessió nadalenca i assenyalava la seva vida passada i la previsió del futur amb fites que anaven de Nadal a Nadal. No podria dir si ell era exactament així o si la impressió que ha quedat en el meu esperit prové del fet que la història que conto s'esdevingué durant els dies vint-i-quatre i vint-i-cinc de desembre de l'any de les acaballes de la guerra. Les nostres posicions havien sofert un foc seguit d'artilleria, una escomesa persistent, tenaç, sense la treva de les nits. L'enemic feia ostentació d'abundáncia de material, amb una prodigalitat excessiva, una mica de nou ric.
A l'alba del dia vint-i-quatre, els canons callaren de sobte i vingué aleshores la pesada feina de repassar els danys, la terrible rebaixa d'inventari sense la qual les guerres arribarien a tenir l'aire de grans fontades deportives. Començaren a arribar reports comunicant que el sector que havia sofert més era el corresponent al dotzè batalló, i el coronel ens ordená a l'Almós i a mi que comprovéssim les variacions de la unitat. Era una insòlita ocupació aquella de calcar la mort damunt d'un mapa, però el soldat pren el pretext del deure per a sublimar-ho tot.
Sortírem sense que el matí acabés d'alçar-se. La boira baixa posava una mena de cel a la mesura humana i empetitia el món, canviava els decorats habituals per uns altres de rutes més incertes. Feia molt de fred i la terra, coberta de gebre, es clivellava sota els nostres peus; apagat, lent, com si no tingués res a veure amb la nostra feina, ens arribava el so de les ráfegues d'una metralladora. Breus, llunyanes, com els nusos d'una má oculta que repiquessin damunt la fumassola.

 
«Demá és Nadal —anava dient l'Almós—. Demá els meus pares i els meus germans s'asseuran al volt de la taula, a l'hora de dinar, i parlaran de tota la vida. O potser no en parlaran, però la portaran a dins veient-la des dels Nadals coneguts i els que esperem. La mare posará plats per a mi i per a l'Ernest —que es troba a la trentena divisió i que no escriu mai— i ens tindrá presents com si no ens haguéssim mogut de casa».
Les paraules de l'Almós em feien mal, despertaven alguna cosa que jo obligava a dormir dins el pit amb una gran punya, perquè quan es deixondia em pujava per la gorja ocasionant-me ofec.
Trobárem el cos d'un dels nostres companys, amb el ventre obert, rarament desmanegat sobre un arbust. Veure algú mort, amb el mateix uniforme que portem, és una mica com veure's mort un mateix, una anticipació, una maqueta de la pròpia fi. L'espectacle mobilitza l'egoisme: la llástima infinita i la temença es projecten sobre el jo i la pietat pren un caire personal. Amb una irritació justificada, vaig dir a l'Almós: «Ja em dirás quin Nadal tindrá, aquest! Potser també trobará la manera d'apariar-se un futur a base de nadales...».
L'Almós va mirar-me amb fixesa i digué: «Aquest tindrá per sempre més la seva festa. Cada any, algú evocará en aquesta època el seu rostre, el seu somriure, el ressò de la seva veu. I en recordará només les coses bones, el reviurá net de tota culpa, mudat, sense el fang que ara el barreja amb la terra...».
Sorrudament, seguírem camí. Allò meu eren ganes de parlar en va, perquè també portava l'esperit nadalenc a dins i, de fet, podia imaginar-me el mort dret altra vegada i somrient, amb un ram de flors a la má dreta. No sé per què les flors. Haurien estat millor unes quantes neules, una barra de torrons o una petita copa en actitud de brindar.
Però jo dissimulava els sentiments i les emocions i, ja que m'havia atribuït la part del malcontent, remugava. Vam passar un torrent que servia de llit a la boira i ens enfilárem vers un turó immers també en la grisa opacitat. «És estrany —va dir l'Almós—. Aquesta és la cota cent-catorze i ja hauríem d'haver trobat alguna secció del batalló que busquem».
Ens adonárem llavors del silenci que ens anava empresonant, impropi d'una guerra per petita que fos. Era un silenci solemne, que recollia les nostres paraules i ampliava el brogit de les pedres que fèiem rodolar amb les botes. Havien cessat tots els sorolls esdevinguts familiars: el regular de les armes automátiques, el feixuc esclat dels obusos, els tiroteigs aïllats, la remor dels avions... «Els

creus capaços d'haver plegat de sobte sense avisar-nos?», va preguntar l'Almós, amb una ironia tan lleu que no provà d'acompanyar-la amb cap somris.
Francament, jo els creia capaços de tot, però tot amb crits, o planys o explosions. Aquella quietud somorta que s'estenia a flor de terra no semblava pertànyer al món que ens disputàvem amb tanta pugnacitat. Tanmateix, el fred es mantenia fidel i el dolor que ens causava, el malestar del cos turmentat per milers de fines, gèlides agulles, ens oferia l'única i paradoxal sensació tranquil.litzadora, ja que ens permetia conservar a l'abast de les nostres percepcions un element quotidià.
I ens vam topar aleshores amb el segon cadàver de la jornada aquella. No se li veia la cara, tenia el cap enfonsat en un bassal i l'aigua glaçada li soldava la cara a la gleva endurida, formant una compacta mort. Tenia el braç dret estès, amb els dits encongits, excepte l'index, que assenyalava clarament un dels dos camins de la cruïlla on l'havia sorprès el desenllaç. Era un viarany rogenc, que s'alzinava pel coster fent voltes en aparença inútils fins a perdre's, com tot, dins la boira. Es pot creure que el desti es valgui en ocasions d'elements tan recercats? No ho podria dir, però l'Almós i jo no vacil.làrem. Sense dir-nos res sobre la tria, vam seguir la muda indicació del camarada desconegut.
«El dinar de Nadal té un encis indefinible —reprengué el meu company—. No és pas el fet de menjar millor o pitjor, amb més o menys abundància. Tu ja ho saps. És una mena d'amor parat com la taula i del qual es van servint els comensals, passant-se'l gentilment de l'un a l'altre...».
«I el dotzè batalló?», vaig preguntar jo amb brusquedat, esquinçant la precisa imatge que evocava l'Almós.
En efecte, no era possible caminar tant pel nostre sector sense trobar éssers vivents, de la banda que fossin, amics o enemics. Ens sentiem com uns minaires dins el boirat, descobrint una vena de pau, però temerosos i estupefactes, perquè no era allò el que cercàvem. A terra hi havia restes, en dramàtica confusió: cantimplores, gorres encartonades pel glaç, fusells coberts per una fina capa de neu i vagues formes mig colgades, no del tot identificables.
Pujàrem per la falda d'un puig, amb l'esperança de trobar un mirador elevat que ens permetés veure alguna cosa més. Era una feble possibilitat, però ens empenyia un desfici que guiava els nostres passos. I el cas és que, en arribar al cim, s'obri una inexplicable clariana. Els flocs es van desfer en tènues filagarses i una foradada entre els núvols va atreure la nostra atenció cap al tàlveg d'una petita vall, on s'agitava una grisa multitud.
L'Almós inicià el gest de descendir, però jo vaig aturar-lo: «Espera't. No sabem qui són. Acostem-nos-hi a poc a poc, procurant de no ésser vistos».
Vam baixar, doncs, lentament i ajupint-nos, cercant la protecció de les mates, detenint-nos de tant en tant per observar. Els homes aquells (tots eren soldats) s'agrupaven en un clos limitat per tanques de filferro. Tenien un posat greu, gairebé no es movien i el fred, gelant l'alè de milers de boques, posava cimeres blanques al cap dels silenciosos guerrers.
Era tan sorprenent la presència d'una tropa aixi a la terra de ningú que, en un moment donat, vaig alçar-me oblidant tota precaució i l'Almós em va imitar, sense formular les invocacions al seny que, en unes altres circumstàncies, li haurien servit per a reptar-me.
El fregadís de la nostra roba damunt les branques de l'esbarzer que ens ocultava i el cruixir del glaç que trencávem amb els peus, van fer una fressa enorme en un medi on imperava la quietud. Un oficial parat a la banda de fora de la tanca va tombar-se i ens descobrí. Era un capitá dels nostres, la qual cosa ens restablí la confiança i quan ell va fer senyal que ens atanséssim obeírem mansament.
Això no obstant, en ésser a prop, ens adonárem d'una mescla incomprensible. Els nostres uniformes, vells, esparracats, alternaven sense que passés res amb els de l'enemic, igualment bruts i misteriosos.
«Què és això?» —preguntá l'Almós al capitá, donant a la seva veu un justificat to de suspicácia. «És un camp de classificació» —va respondre l'oficial, amb calma.
La nomenclatura d'una guerra és variada, per tal de donar un nom a cada forma de servitud. Però aquell que acabávem de sentir era nou per a nosaltres, no el podíem identificar amb cap unitat coneguda. No se'ns acudia quina cosa es podia classificar en el fons d'aquella petita vall perduda i, si no hagués estat per l'entrenament que portávem d'acceptar ordres sense esperar comprendre-les o que ens plaguessin, no hauríem entrat.
Dins el camp, un sergent apunta els nostres noms, acompanyant-los amb les dades generals de filiació. Els homes formaven grups, parlant entre murmuris, i s'agitaven poc. No se'ls veia tristos ni alarmats, però tenien una expressió de curiositat, d'amatent espera. L'Almós va fer dues o tres preguntes i els altres arronsaven les espatlles sense descloure els llavis.
«Que em pengin si ho entenc» —em deia el meu company—. «Segons el bon sentit, no hi ha res del que veiem. S'hauria de tractar, per anar bé, d'una al.lucinació. Però et veig a tu tan real!».
Va acostar-se'ns un xicot que, per la seva extremada joventut, devia pertányer a les darreres lleves. «A tots ens ha fet el mateix efecte» —digué, referint-se a les paraules de l'Almós—, «com un somni. I, malgrat tot, aquesta seguretat entre filferros no deixa d'ésser plaent».
Caminava amb les mans a les butxaques, arrupit pel fred, i la seva expressió variava, passant del to mofeta a la melangia. Vaig preguntar-li si feia molt que era allí i em respongué que dos dies. Pel que ell creia, era un període molt llarg, a causa de dificultats relacionades amb el seu expedient. «Però, què és aquest camp? Ho saps?». «No, de segur no. Tothom s'imagina coses. Hi ha qui diu que la Creu Roja internacional ha pres a cárrec seu la feina d'acabar la guerra sense sotracs i concentra combatents en centres així, per procedir a una esterilització bèl.lica, i anar retornant els homes a les ocupacions civils».
L'Almós es cobrí la cara amb un somriure ple d'agressivitat. «Això és una bestiesa!». «Sí, sí. Jo també ho crec. Em limito a donar-vos la informació que em demaneu. D'altres creuen que ens trobem en mans d'un organisme de recuperació, que ha de tornar a les unitats respectives els homes dispersos en combat...».
Tampoc no ens va semblar una explicació lògica, pel fet de veure junts en el camp contendents de les dues faccions. «És el que dic jo» —prosseguí el xicot—. «M'atreu més una tercera versió, que té pocs partidaris. Es tracta d'un camp de classificació de baixes, per començar a posar una mica d'ordre a la pena...».
«Com?» —va interrompre'l l'Almós—. «Ja ens trobaríem fora del joc sense tenir-ne esment?». «Fins a un cert punt» —respongué el jove soldat—. «Aquesta conversa és una manera d'adonar¬se'n. I ja que no ens hem mogut del terreny de les suposicions, val la pena de considerar-les bé. D'aqui en sortiriem per a integrar tres columnes principals: morts, desapareguts i fugitius. Després d'una batalla tot és tan confús que un principi d'endreça mereixeria una aprovació general».
I posant-se sobtadament seriós, declarà que, pel que feia referència a la seva persona, no el sorprendria gens que l'enrolessin a la columna més ominosa de les tres. Va apartar-se el sarró que duia pengim-penjam i ens mostrà en el costat dret de la guerrera una taca d'un vermell fosc; quan respirava a fons, la taca s'humitejava reflectint punts de claror. Després, la roba absorbia la sang novament i tornava a regnar la tristesa mat de l'uniforme.
L'espectacle ens va estremir. Segurament ens corresponia desfer-nos en recomanacions d'hospitalització, interessant-nos per la salut del nostre camarada. Però en comptes d'això ens entrà una gran aprensió, com quan es parla de malalties i tothom creu sentir-ne els simptomes. Jo tenia un dolor suau, persistent, en algun lloc difús de l'esquena i no gosava palpar-me-la. Vaig veure com l'Almós es portava la mà dreta al bescoll i es mirava després el palmell. La comprovació devia tranquil.litzar-lo, perquè reviscolà el seu delit de controvèrsia i digué: «No pot ésser que es prescindis tant dels valors entesos. Els morts haurien d'estar-se quiets, preferentment estirats a terra, els fugitius agitats i afanyant-se, i els desapareguts no es veurien, senzillament. Per molt que s'hi especuli, el nom fa la cosa o almenys ajuda a indicar-la amb una gran aproximació».
El xicot va aturar-se (era d'aquells qui es paren, cada cop que prenen la paraula) i replicà: «Ja hi he pensat, en això que dius. Deu tractar-se de la forma més òbvia de considerar l'assumpte, perquè respon a la manera humana de rebaixar-ho tot a la nostra mida. Els fets s'han d'ajustar a les coses que sabem i no a les que ignorem, oblidant que aquesta darrera actitud ens obriria un món molt més ample. Per què no pot haver-hi una vall com aquesta, i d'altres, on els morts i els vivents tinguin ocasió d'exposar les seves diferències tot caminant? Això sense comptar amb la provisionalitat del camp que ens toca. Qui et diu a tu que demà passat, tal com vols i en virtut de la classificació que ens lliga, no ens trobarem estirats els uns, adeleradament fugitius els altres i la resta introbable o invisible? Potser ja tenim la fitxa plena, en espera només d'una signatura o d'un canvi de calaix».
L'Almós rondinà una frase contra les filosofies populars i els fatalismes d'ús corrent. Però en el fons estava impressionat, com jo mateix, i se'l veia alerta per no començar a tenir-se llàstima.
La tarda queia, aleshores. Els homes del camp van encendre fogates, les flames de les quals van allargar angoixosament les nostres ombres. La llenya crepitava i la seva olor enfilava records, com pedres d'un gran collar que ens ajupia amb el seu pes. De la terra humida va alçar-se un vapor que cobria els peus i les figures semblaven flotar quan caminaven, o es veien estranyament mutilades quan s'asseien.
Amb una espurna de crueltat innecessària (i que, després de tot, també em torturava a mi) vaig dir a l'Almós que se'ns preparava una bella nit de Nadal; ell acotà el cap i em va saber greu burxar-lo. Parlant amb les dents gairebé closes, tornà a la seva obsessió i el soldat adolescent que ens acompanyava, per distreure'l, va posar-se a explicar que, d'una manera metòdica i regular, els altaveus del camp cridaven llistes de noms. Els afectats es reunien en grups per a formar columnes que sortien amb el minim possible de renou, i no se'ls veia més.
L'atzar volgué que a la primera relació que ens tocà sentir hi figurés l'Almós. La veu ressonà per

la vali, l'eco repetí la darrera síl.laba del seu nom, copejant-la per obscures fondalades. Jo anava a aconsellar-li que redactes de seguida una instancia, explicant el munt de raons que l'obligaven a reintegrar-se a la nostra brigada, però m'entrà el cansament de parlar contra el fat i em vaig limitar a ajudar-lo a recollir les seves coses.
L'Almós no volgué abraçar-me. M'apartà i ens contemplàrem durant una llarga estona. «De tu depèn que visqui en el record —digué—. Evoca'm, almenys, cada Nadal, i aconsegueix que els meus ho facin».
«Però tu vius, Almós! —vaig contestar-li—. Camines, et toco amb les mans i puc sentir-te. Potser el neguit ens fa exagerar aquest moment i el que passa és que te'n vas, tan sols, entre els fugitius».
I mentre es perdia en la boirada, barrejant-se amb altres ombres, el meu amic em contesta: «No, això no. Encara temo més aquesta horrible mort petita».
La pluja cessa i apartaren l'escó perquè el foc cremava massa.
—I a tu, per fi, com van classificar-te? Ja que et veiem amb nosaltres, es pot afirmar que has conservat la vida...
—No ho sé. Mai no n'he estat ben segur, i a més ignoro qui sou vosaltres. És incomprensible que, després de tants anys, conservem tots al damunt aquestes restes. Mireu-vos: tu portes botes de soldat i tu una caçadora amb una ensenya. Tu segueixes usant una antiga gorra militar i tu no et separes de la teva cantimplora de campanya. I aquesta pal.lidesa que tenim...
—Això ho atribueixo al reflex del foc sobre les parets blanques.
—Sí, potser sí. Però tots sofrim, com xacres d'una senectud inexistent, el gotejar d'aquesta sang de la qual no ens atrevim a parlar mai. De vegades, un canvi d'esperit i no de temps ens fa sentir el mal de la carn oberta.
—Prova que vivim.
—Qui sap! O prova que la ferida és la menuda porta per on ens ha de passar tot el cos fins a desaparèixer. Hi ha tantes maneres de morir...
Un d'ells, amb enuig, proposa que parléssim d'altres coses. Però llavors no hi havia cap tema. Procurant que els altres no se n'adonessin, cada un d'ells es va prémer els costats, o el ventre, o el pit, o el cap. D'una manera sorda, insidiosa, estenent-se com la fronda d'una roja vegetació, els molestava el dolor aquell que volien bandejar de la conversa.

No comments:

Post a Comment

My Blog List

Tales of Mystery and Imagination

" Tales of Mystery and Imagination es un blog sin ánimo de lucro cuyo único fin consiste en rendir justo homenaje
a los escritores de terror, ciencia-ficción y fantasía del mundo. Los derechos de los textos que aquí aparecen pertenecen a cada autor.


Las imágenes han sido obtenidas de la red y son de dominio público. No obstante si alguien tiene derecho reservado sobre alguna de ellas y se siente
perjudicado por su publicación, por favor, no dude en comunicárnoslo.

List your business in a premium internet web directory for free This site is listed under American Literature Directory