A la fi d'un mes de juny amable, aparegué l'Espol amb la mà dreta embenada, marcant el puny clos sota la gasa. La seva presència, plena d'aspectes no coneguts abans, feia néixer pressentiments, però ningú no podia imaginar l'abast del cop que l'ajupia.
L'expressió del seu rostre, que no havia suscitat mai cap interès, prenia ara l'aire de victòria plena de tristesa tan propi de les guerres modernes.
El dia en el qual la seva vida sofrí el canvi no havia estat anunciat en cap aspecte. Va llevar-se amb el mal humor de sempre i passejava pel pis, del bany al menjador i del menjador a la cuina, per veure si el caminar l'ajudava a despertar-se. Tenia un dolor al costat dret i un ofec lleuger, dues molèsties que sentia juntes per primera vegada i que creixien tan de pressa que l'alarma el desvetllà del tot. Arrossegant els peus i recolzant-se en els mobles que trobava, retornà a la cambra i s'assegué a la vora del llit per a començar una agonia.
La por va cobrir-li tot el cos. Lentament, la salut se li enfilava per l'arbre dels nervis amb l'intent de fugir-li per la boca, quan es produí a temps la rebel.lió de l'Espol: en el moment del traspàs, aferrà alguna cosa amb la mà i va tancar el puny amb força, empresonant la vida. El dolor del costat cessa i la respiració esdevingué normal; amb un gest d'alleujament, l'Espol va passar-se la mà esquerra pel front, perquè la dreta ja la tenia amatent a una nova missió.
La prudència aconsellava no especular amb possibilitats massa diverses. Estava segur, des del primer instant, que una sola cosa valia la pena: no obrir el puny per res. En el palmell s'agitava lleument, com un peix petit o una bola de mercuri, la vida de l'Espol.
Per tal d'evitar que un oblit momentani pogués perjudicar-lo, adoptà l'artifici d'embolicar-se la mà, i, tranquil.litzat a mitges, va traçar-se un pla provisional de primeres providències. Aniria a veure el gerent de la casa on treballava, demanaria consell al metge de família i als amics, i procuraria anar posant el fet en coneixement de les persones amb les quals l'unien més lligams.
Així fou la nova aparició de l'Espol. Amb la cara transformada (un estupor tot natural no va deixar-lo més) caminava pel carrer amb la mirada absent. Els ciutadans, a despit d'estar acostumats a veure tantes coses, intuïen que aquella bena era diferent i sovint es giraven per mirar-la d'una manera furtiva.
Avui, a mig matí, el gerent escolta la relació amb un interés progressiu. Quan l'Espol li diu que es veu obligat a deixar la feina perquè ja no podrà escriure mai més amb la mà dreta, replica:
—No veig la necessitat d'anar de pressa. Això, de vegades, se'n va de la mateixa manera que ha vingut...
—És definitiu —contesta l'Espol—. El dia que desclogués el puny per agafar la ploma, se m'escaparia la vida.
—Podríem passar-lo al departament de preparació i connexió de subcontractes de compra. —No.
El gerent, que fa prop de cinc anys que espera una oportunitat per treure l'Espol, es resisteix ara a prescindir-ne. Primer es mostra conciliador, després insinua augments de sou (sense comprometre's massa) i acaba cedint del tot. Podien acordar una ampliació de les vacances i anticipar-les.
—No.
—I com es guanyará la vida?
—La tinc aquí, ara —diu mostrant el puny dret—. És la primera vegada que la puc localitzar i he de trobar l'estil de servir-me'n.
Mentre surt del despatx, el segueix la veu del patró, que, encuriosit, li demana que no s'oblidi de tenir-lo al corrent.
Una hora després, el metge de la família escolta el relat amb una atenció freda. Está cansat, cansat de tantes històries de malalts i va fent que sí amb el cap, formulant a intervals preguntes i preguntes perquè sí: «Tusses a les nits?», «Has tingut la diftèria?», i d'altres igualment impregnades de misteri. Al final, opina que es tracta d'una pertorbació de tipus al.lèrgic, prescriu un pla de nodriment i, de més a més, aplica a l'Espol 500.000 U. I. de penicillina. A punt d'acabar la visita, parla d'una escola suïssa per a incapacitats parcials, on ensenyen a escriure amb la má esquerra en un període aproximat de sis mesos.
Altra vegada al carrer, l'Espol sent l'encantament d'una nova importáncia que el revesteix. S'encamina a casa de la seva promesa i li ho explica tot. Ella té d'antuvi una rauxa de sol.licitud maternal; s'entesta a aplicar draps calents damunt la má tancada, i, davant la negativa de l'Espol a consentir-hi, diu que aquella bena és horrible i que li teixirá un guant per a puny clos, sense dits. La noia s'entusiasma amb la idea i es desentén de la presència d'ell; crida la seva mare i li diu:
—Mira: a l'Enric, se li escapava la vida i va ésser a temps d'agafar-la amb la má. Ara l'ha de dur sempre tancada perquè no li fugi definitivament.
—Ah!
—I jo deia que podríem fer-li una bossa de punt, d'un color suau, perquè no hagi de portar aquesta gasa.
La mare hi pren un interès discret.
—Sí —opina—, com allò que vam fer per la Viola quan es va trencar la pota.
Mare i filla inicien un apart. L'Espol, abandonat, se'n va, i l'acompanya fins a la porta la remor d'unes paraules: «Punt d'arròs? No. Ull de perdiu... Tants punts i minvar, tants punts i minvar...».
Maquinalment, trepitjant la sorra invisible, l'Espol se'n va a casa del seu millor amic. El troba i li explica el singular succés. I l'amic (mai ningú no sabrá per què) sent enveja i li dóna per parlar d'altres coses: «Res, distreu-te. A mi sí que —pel maig fará dos anys— va passar-me un cas realment extraordinari. Un dilluns...». Mentre enraona, pensa el partit que ell trauria d'una situació com aquella, i el marriment li va opacant la veu.
Vet aquí un silenci, trencat pel levíssim oreig que ondula les dunes. L'amic fa veure que el tedi l'abalteix i ni escolta el visitant, que, tot anant-se'n, diu:
—És la vida, saps? Aquí, mira —i estén el puny i l'alça a l'altura dels ulls—. Ara mateix la sento, com un grill. Si tanco els dits amb força, torna a començar l'ofec.
Se'n va, perquè necessita respirar l'aire lliure. La ciutat és gran, i ell camina cap a l'est; de passada, veu la botiga d'un llibreter conegut seu. El llibreter no és àgil d'esperit i pensa, pensa... Després, s'acosta a l'Espol i amb l'index estès li toca el puny.
—Fa mal?
—No.
L'home entra de sobte en un estat d'exaltació. Amb el rostre il.luminat, agafa l'Espol pel braç i explica:
—D'un cap de segle a l'altre, tothom fa el que li sembla. Però jo, si fos de vós, pujaria al terrat de casa, em trauria la bena i aixì que passés el primer vol de coloms obriria la mà.
Quan torna al carrer, la solitud poblada li entela el cor. La placa indicadora d'un òmnibus li recorda una adreça familiar, i corre per atrapar el vehicle. Una germana de la seva mare habita una casa prop del parc de l'Est. És una dona vella, que es complau a viure rodejada de treballs de marqueteria, de mobles amb incrustacions de nacre i de parets entapissades de vellut vermell. La dama distreu els ocis fent fruites i sants de cera, que tanca en campanes de vidre amb peanya de caoba.
L'Espol saluda la seva tia besant-li la mà i comença la relació sense més preàmbuls. D'antuvi, la senyora expressa un criteri tancat; aconsella deixar-se de beneiteries, treure's la bena i obrir immediatament la mà.
—Només de pensar-hi em ve un cobriment de cor...
—Inútil! Un home ha d'ésser un home i fora. Què? Voldràs durar aixì? La vida s'ha d'orejar, i si la vas portant encofurnada t'apagaràs com un ble curt, sense pena ni glòria. I riu amb un posat seriós, tot estirant-se les mitenes.
«Treu-te la bena, treu-te la bena...». Un raig de llum reprodueix un reflex rar en els ulls de la dama, i l'Espol coneix el primer miratge. A poc a poc, es va desembolicant la gasa, però quan ja té la mà lliure el deixondeix el soroll d'un motor d'avió i emprèn la fugida.
Sense la protecció de la bena li augmenta la por latent. Prem els dits i, per estar més segur, es posa el puny a la butxaca.
El vent, apagat per tothom menys per ell, alça la sorra, i l'Espol es protegeix mig cloent els ulls. Deixa un clap de palmeres a la seva dreta, travessa el parc i el comença a torturar la set. Camina, camina enfonsant els peus, i sent com li cruix la pell resseca del rostre. En l'erm eixut del seu pensament, petites llums s'encenen d'acì i d'allà i s'extingeixen de seguida; li entra la nostàlgia de quan portava la vida sense sentir-se'n, i la calor l'oprimeix.
Una música llunyana li fa alçar el cap, i veu la silueta d'una caravana de gent i camells que s'acosta. Sent que li estiren l'americana i, en tombar-se, troba la mirada esbalaïda d'una petita captaire. L'Espol, en plena desesperança, s'ajup i ho explica tot a la nena, demanant-li consell.
—Jo —diu ella— posaria el puny dins una gerra d'aigua i esperaria un somni sense temps.
Una refracció inexplicable els volta d'ombres, i l'Espol reprèn camì; en el paisatge desolat que li pertany, el simun fa anar en revoltì les coses i les idees. Els camells s'acosten lentament, i ell s'asseu
per veure'ls passar. El so d'un timbal trenca la boina baixa de sorra, i unes lletres vermelles ratllen les ninetes de l'Espol: «Circ Donamatti. Tres pistes, tres. Pròxim debut».
Està a punt de deixar-se vèncer per l'ensonyament, mentre segueix la parada amb un lleu moviment de cap. Una trapezista rossa, muntada a cavall, li fa un gest de salutació amb la mà, ple de gràcia, i l'Espol, distret, correspon estirant el brac dret i descloent el puny.
Un floc de color d'ambre s'escapa, i ell, sobresaltat, intenta agafar-lo, però no ho aconsegueix. S'aclofa a poc a poc, amb l'angúnia inexpressable d'haver oblidat oberta una gran clau de gas.
No comments:
Post a Comment