Pere Calders: Coses de la providència

I

Me'n recordo molt bé: feia dos anys que hom m'havia comunicat un augment de sou i era ben felic, tan felic que semblava menti da en una època com ara aquella.

Vaig llevar-me tard, i el primer gest de la jornada fou obrir de bat a bat la finestra de la meva cambra i donar una ullada al món, amb el profund convenciment que jo el dominava una mica i el judici clar que, tal cornerà, estava bé.

Em vaig posar la meva millor roba i em plau de dir que feia goig, emparant-me en el fet que en el temps que som la gent no estima la modèstia fingida. Pot afirmar-se que aquell dia estrenava bigoti, perquè després de la darrera afaitada havia pres forma i lluia amb personalitat.

No caldria dir-ho, però vai més deixar les coses ben establertes: feia un mati de sol i ens trobàvem poc més o menys en piena primavera. El carrer va guanyar amb la presència meva, i més d'una noia, en passar a prop meu, es girava per mirar-me el bigoti d'esquitllentes.

Em sentia poderós, clarivident, entenia una colla de coses que sempre havia trobat obscures i em sembla que, si és que els reis i els emperadors es veuen assistits d'un estat de gràcia especial en la comesa de llur ofici, deu èsser un estat com el que en aquell diumenge m'embellia la vi da.

Sóc minuciós en la descripció d'un moment espiritual tan notable perquè la gent es faci ben bé càrrec que jo no tenia cap preocupació, que em sentia ben normal a la meva manera i que res no feia preveure que m'hagués de passar la cosa realment extraordinària que va passar-me després. La vi da dona capgirells quan hom els espera menys, i això, per més que la filosofia ens ho vulgui fer entendre, ens sorprèn sempre.

No tenia pas ganes de perdre'm l'aire lliure aquell dia. Necessitava la tebior del sol i poder clavar els ulls ben lluny i veure forca gent i coses animades. Vaig anar-me'n cap al Pare, a passejar la meva glòria; és gairebé segur que encomanava als altres el meu engrescament, perquè les persones que em voltaven somreien, sense saber bé què els passava.

Fou un bon mati des de tots els punts de vista, que com moltes coses bones va passar de pressa. Las de veure Hors i claror de dia, content d'haver fet passador el captiveri d'alguna fera donant-li les llepolies que el cos li demanava, va arribar-me l'hora de dinar, i ni massa lent ni massa cuitós vaig anar-me'n cap a casa.

A l'escala vaig palpar-me la butxaca de les claus, amb l'instintiu gest quotidià. I vaig comprovar que no les duia. «Les has oblidades en el vestit de cada dia», vaig dir-me sense patir-hi gens, perquè comptava que la Irene, la serventa vella que tenia cura de mi, m'obriria.

Vaig trucar, i sabeu qui va obrir-me? Em va obrir un senyor de mitja edat, amb patilles, embolicat amb una bata ratllada de blau i de blanc com la que jo usava.

—Dispenseu—vaig dir—. Dec haver-me equivocat de pis.

—Aquí somal tercer pis, primera porta —respongué ell—. Se us ofereix quelcom?

El tercer pis, primera porta, d'aquella escala era casa meva. Per tant, si en mi no ni havia error, el qui s'errava era el senyor de mitja edat. A mes, mirant de cua d'ull, vaig veure que els mobles del rebedor eren els meus i que el paper de l'empaperat era el que havia escollit jo mateix en una ocasió no llunyana.

Vaig adoptar un posat sever:

—Qué hi feu, a «casa meva»? Que sou parent de la Irene potser? L'home va sorprendre's i em contesta amb bonhomia:

—No us entenc de res. D'Irene, no en conec cap, i, pel que fa referencia a aquesta casa, demá passat fará sis anys que hi vise. Us prego que no feu bromes, perqué a vegades no les sé comprendre. En qué us puc servir?

—Oh, mireu, venia a dinar —vaig dir-li realment desarmat pel seu aire sincer—. Si no puc quedar-me aquí, us asseguro que no sé on anar.

—Mai no he desates cap foraster que truqui a la meva porta en so de pau. Compartireu la nostra pobresa. Entreu.

Vaig entrar, i aleshores sí que no va quedar-me cap dubte:

—Bé, vaja: prou. Aixó és casa meva i no seguiré ni un moment mes el fil de la vostra farsa. El senyor va somriure amb malicia, va donar-me un copet a l'espatlla i emdigué: —Ja ho comenco a entendre: vos sou dels plagues que festegen amb la Clara i heu ideat un truc per a entrar aquí. Murri! —Qui és la Clara?

—Apa, no cal que fmgiu mes. Ja sou aquí i us dono la benvinguda. —I alcant la veu afegí—: Clara, filia meva, vine a veure qui ha vingut.

II

De la porta del menjador, el meu menjador, va sortir una noia que donava bo de veure. L'home de la bata ratllada jugava el seu paper donant a entendre que sabia fer-se carree de les coses i que, posat a fer, no li costava pas seguir una plasenteria de joventut. Allargá les mans a la noia i va preguntar-li: —Coneixes aquest minyó?

Vaig veure que la senyoreta es fixava de seguida en el meu bigoti i que, poc o molt, li plaia. —No, papá, no l'he vist mai.

Mentre ho deia em va fer una rialleta, amb la intenció d'enamorar-me, i a mi, de moment, no se'm va ocórrer altra cosa que tapar-me el bigoti amb el palmell de la má. El senyor cada vegada es divertía mes.

—Anem, anem No cal que ho allargueu més. No és pas cap delicie que els joves tractin de veure's. Jo, per la meva banda, ja hi vine bé.

En aquell moment va presentar-se una dama grossa, procèdent de la cuina, seguida de prop per dues criatures d'edat i sexe indefínits. La senyora va acostar-se amb un aire jovial, eixugant-se les mans amb un davantal de feinejar.

—La meva muller —digué l'home— i els altres dos filis meus. Son un pareil de galifardeus.

I, adreçant-se d'una manera especial a la seva dona, afegí:

—Aquí, el jove, és un prétendent de la Clara.

Va semblar-me que allô era summament irritant i que si no feia prevaler de seguida els meus furs de propietari potser no hi seria a temps.

—Ni un moment més de comedia! —vaig dir cridant—. Si no em dieu on és la Irene i per qué us heu installât a casa meva, avisaré la policía!

Aqüestes paraules van causar la desolació de la familia. El qui feia de cap de casa digué:

—Quina mena d'entestament més particular!

I la senyora, amb veu prou alta perqué la sentíssimtots, va dir al seu marit:

—Ernest: aquest jove és foll.

La noia també va voler dir-hi la seva:

—Mama, potser es tracta d'un anunci.

Un dels dos filis petits, en un to de veu que denotava el cansament de la vida moderna, afegí: —Deu ésser una d'aqüestes endevinalles americanes que agraden tant a segons quina mena de gent...

Va dir «segons quina mena de gent» donant a entendre que, peí que feia a ell, el passatemps no era del seu gust.

Resoltament, portant l'assumpte enunterreny de violencia, perdria jo. Ho vaig veure de seguida i em vaig disposar a ésser persuasiu, per tal de guanyar-los a les bones.

—Mireu: jo us sóc un desconegut; segons vosaltres és la primera vegada que poso els peus en aquesta casa. Ara bé com us explicaríeu que jo conegués la disposició de cada cambra i els mobles que contenen, i el que hi ha a cada moble? Oí que no us ho podríeu explicar?

—Nooo! —van dir tots cinc alhora.

—Dones pareu atenció. Aquesta porta tancada és la que dona a la sala de visites. La del costat és la del menjador. Aquella d'allà correspon a un dormitori i a 1'esquerra hi ha la del despatx. A la taula del despatx, en el segon calaix començant a comptar per dalt, hi ha els rebuts de lloguer a nom meu...

—No —interrompe el senyor—, no son a nom vostre. Están fets a nom meu. —Mirem-ho! —vaig dir triomfalment.

Vam correr tots cap al despatx, jo presidint el grup, i vaig obrir el calaix amb l'ànim tranquil, segur que aquella vegada sí que justicia seria feta.

Vaig agafar el plec de rebuts, vaig mirar-los i aleshores va semblar-me que el món se'mfeia petit sota els peus. Perqué heu de saber que anaven a nom d'un tal Ernest de la Ferreria, que era, ja us ho podeu pensar, el senyor de la mitja edat.

Ili

Va venir-me un estrany cobriment de cor, que m'obliga a recolzar-me damunt la taula, i mig d'esma, enpassejar l'esguard per les parets d'aquella cambra, vaig constatar que els mares deis quadros eren els mateixos que jo ja coneixia, però en comptes deis meus retrats de familia contenien fotografíes de personatges que, ara l'un, ara l'altre, s'assemblaven a la senyora grossa o al senyor Ernest. No hi havia dubte que un ale d'estrangeria passava per damunt de cada una de les meves coses i les feia forasteres.

La voluntat m'abandona i s'emparà de mi un profund abatiment. El senyor Ernest, que era un bon home de cap a peus, com vaig tenir ocasió de comprovar mes tard, va compadir-se de mi i amb un aire amistós digué:

—Au, au! No cal que fem durar mes «això». Anem cap a dinar, que ja és hora. Clara: si és que el jove es vol rentar les mans o el que sigui, ensenya-li el carni.

Recordo que va passar una bona estona sense que tingues esma de badar boca. A taula, on vaig sentir-me conduit per mans amigues, el vapor del primer plat va deixondir-me:

—On és la Irene? —vaig preguntar amb un fil de veu.

—Quina llauna! —exclama un dels petits.

I vaig llegir a cada cara un gest de reprovació tan expressiu que, sense insistir, vaig posar-me a menjar escudella, amb la vista baixa i sense gana.

Cap al segonplat, la Clara es va animar, sollicita l'atenció dels présents i digué:

—Em feia vergonya explicar-ho, però ara veig que no me'n sabré estar. Aquest matí, en sortir de missa, m'ha cridat l'atenció un gran cercle de gent que voltava un home que duia una gàbia amb un ocell a dins. Pagani deu cèntims, l'ocell sortia a fora i t'allargava un paper amb el bec. En el paper hi havia escrita la bonaventura d'un hom

—Ja deus haver fet la beneiteria de tirar-hi! —interrompe la mare.

—Si, hi he tirat, i sabeu qué deia la meva pianeta?

Ningú no va fer acciò d'interessar-s'hi gaire, però ella no s'hi amoïnà pas. Va treure's un petit paper groe de la butxaca i llegi:

—«L'amor et volta. El princep dels teus somnis es presentara d'una manera inesperada. Estigues amatent per a obrir quan la felicitai truqui a la teva porta».

La senyora va mirar severament la Clara i en un to de reny li pregunta:

—Filia meva, que has perdut el seny? Qué vols insinuar amb això? Qué pensara aquest jove?

—Oh, ves! —respongué la Clara—. No deu haver vingut pas perqué sí, eli Una força o altra deu haver guiat els seus passos fins aquí... Jo, d'això dels ocells endevinaires, en sé coses molt notables.

El pare, amb posât de mal humor i dirigint-se a mi, digué:

—Aquesta noia cada día es torna mes lirona...

Jo vaig alcar-me.

—Senyores i senyors: sóc víctima d'una monstruosa maquinado. Si és una broma, confesso que no puc seguir. Si no ho és, tampoc. No entenc res de tot això; si vosaltres ho enteneu i m'ho voleu explicar, me'n recordaré tota la vida. Si no, em tornaré boig i no en parlarem mes.

«Ja hi torna!», murmuraren tres o quatre veus plegades. I tot d'ulls se'm clavaren a la cara per fer-me veure que obrava torcadament.

El senyor Ernest, però, va semblar que comencava a veure el cas des d'un altre punt de vista:

—Escolteu: que és de debo que no us heu vist mai amb la Clara?

Li asseguràrem ella i jo que no ens coneixíem de res. I aleshores l'home va agafar-se el mentó amb un gest de capficament.

—A veure, a veure si això sera cosa de la Providencia... —Qué voi dir? —vaig preguntar amb un cert esverament. Respongué la senyora per eli:

—Oh, és que a la nostra familia hi ha precedents, sabeu? L'Ernest i jo ens coneguérem d'una manera semblan! Heu de pensar i entendre que, un matí, el qui havia d'ésser el meu marit...

—Psit! Ja ho explicaré jo, que ho sé explicar millor. Dones vet aquí que un dia de festa, quan jo feia poc que havia celebrai els trenta anys, vaig sortir de casa amb la intenció de visitar l'Aquàrium En aquella època estava lliure de maldecaps i em sentía tan felic com el qui mes ho fos dels meus contemporanis. Tenia algún diner, feia el que em venia de gust i, per dir-ho com el vulgus, no hi havia pas qui m'empates la basa.

»Vaig sortir de casa tot mudat, amb l'escalforeta interior que em feia veure totes les coses pel costai amable, i em passava allò que, sense que cap perill m'amenaces, em deia constantment que no tenia por de res ni de ningú.

»Sempre que hi penso m'adono que res no feia suposar que m'hagués de passar el que va passar-me després. Perqué de cop i volta, sortint de veure els peixos, vaig sentir que la meva voluntat sofría una transformado i es subjectava a uns impulsos que no eren pas dictats per l'enteniment que m'era propi.

»Sota aquell estat especial, que em feia seguir com si una ma poderosa m'empenyés pel dateli, vaig fer unes quantes coses fora d'ús i rao. Vaig entrar en una botiga on venien gel i en vaig comprar una barra gran.

»—Voi que la hi portem? —em preguntaren.

»—No, no —vaig respondre—. Me l'emportaré jo mateix.

»1 davant l'estupefacció d'aquella gent vaig sortir amb la barra al coli, que regalimava aigua i m'anava mullant el vestii, la qual cosa no immutava pas la meva indiferencia.

»La forca aliena em feia seguir un itinerari que m'era estrany. Tenia clavats a la memòria el nom d'un carrer i el número d'una casa on no vivia cap parent ni cap conegut meu. Però jo m'hi dirigía amb una déria singular, aferrant la barra, que se m'esmunyia de les mans com un peix viu. En arribar a l'adreca que em ballava pel cap en forma d'imatge illusoria, vaig trucar a la porta del pis que em va semblar i m'obrí una senyora que amb el temps havia d'ésser parenta meva.

»—Bon dia. Vine a portar el gel.

»Ho vaig dir en el mateix to de veu que hauria usat un obrer del ram, un ram que, cal dir-ho, mai no havia tingut res a veure amb les meves activitats. »La senyora va mostrar-se molt amable:

»—Jo no l'he encarregat pas. Potser ha estat la meva filia. —I a part, cridant, afegí—: Dolors, que has encarregat gel?

»De les habitacions interiors va sortir una veu que em roba el cor de seguida, i immediatament es presenta una noia que era, amb una precisió sorprenent, del tipus que emplaia a mi.

»—No, mamá. Jo no l'he compra! Aquestjove es deuhaver equivocat de pis.

»Mentre ho deia va mirar-me manyagament i em somrigué. Mai ningú no m'havia somrigut d'una manera tan grata, i alió em va donar forces per a sostenir amb fermesa el meu punt de vista.

»—Aquest gel és per a aquí, i no tinc intenció de portar-lo a cap mes banda...

»Aixó fou tot. En aquell moment precís, la rara forca que m'havia conduit fins allí m'abandona i va retornar-me la meva voluntat, feble, esverada, conscient que em trobava en una situació falsa. La barra de gel se m'escapa deis dits, i lliscá per térra, arriba fins al graons i caigué escales avall feta bocins.

»—Dispenseu —vaig dir a les dues dames—. El que em passa és molt gros. Em sembla que em trobo malament.

»Sentia que el rostre m'anava canviant de color, alternant el groe real amb el vermell intens. Les dues senyores es compadiren de mi i em donaren assisténcia.

»Va sortir el pare i dues o tres persones mes que constituien la resta de la familia. El que va passar després, ja us ho podeu imaginar; el pare m'acusa picardiosament d'haver planejat aquella intriga per veure la seva filia, i tots ni vingueren bé amb un posat de divertiment. Jo, com que acceptar la veritat em feia mes por que aquella mentida, no vaig teñir esma de treure'ls la il.lusió. I aquí emteniu casat amb la Dolors, que després de tot és una bona noia...

La curta narració del senyor Ernest va anar seguida d'un general silenci, que aprofitárem per a meditar com sovint el destí juga amb nosaltres per posar-nos damunt el camí que ens escau. Jo vaig ésser el primer de reaccionar:

—Així voleu dir que tot aixó que m'está passant em passa perqué m'he de casar amb la Clara?

Em contesta la mare, amb una espuma d'agressivitat a la veu:

—Vos mateix, jove. Amb el destí, no s'hi poden fer filigranes.

Qui consideri fredament el meu cas convindrá amb mi que la Providencia no em deixava gaires alternatives per a triar. A mes, un home és feble i, si la trampa sobrenatural que li paren li parla ais sentits, és molt difícil que se'n surtí. La Clara era bonica i jo era jove i la primavera m'enardia.

Aleshores, próxim a cedir, és quan el senyor Ernest va donar-me proves de la seva lleialtat. Em crida a part en el seu despatx i, un cop sois, em digué:

—Mireu jove: si no us ve realment de gust, no us ni caseu, amb la Clara. Deixeu-la estar, la Providencia. Jo, sotmetent-m'hi, emvaigbenlluir...!

—Vos rai! —vaig respondre—. Vos dient que us havíeu equivocat de pis i tornant cap a casa vostra us en sortíeu. Pero jo ja em direu qué he de fer. A mi hom me l'ha feta mes grossa, m'ha subjectat mes fortament les brides i no me'n podré escapar. Perqué amb tot el respecte degut ais vostres drets insisteixo que aquí, fins fa poques hores, era casa meva.

Emva estrényer el brac i emmirá amb una mirada trista, una mirada que volia dir que comprenia el meu cas.

L'afer va seguir el seu curs, inexorablement. Fa anys que sóc casat amb la Clara i no m'ha anat ni millor ni pitjor del que acostumen a anar aqüestes coses. Pero m'ha quedat un rau-rau, quelcom que la consciéncia em retreu sovint i em roba hores de dormir. Perqué está bé que la Providencia munti aquests escenaris espectaculars perqué anem allí on hágim d'anar, pero d'aixó a escombrar altres persones perqué nosaltres puguemfer via...! A vegades, a la nit, em despertó i pensó:

«Qué se'n devia fer, de la pobra Irene?».