Some people see things that others cannot. Tales of Mystery and Imagination. “The oldest and strongest emotion of mankind is fear, and the oldest and strongest kind of fear is fear of the unknown” (H.P. Lovecraft).

Pere Calders: La rebellió de les coses

Pere Calders, La rebellió de les coses, Relatos de terror, Horror stories, Short stories, Science fiction stories, Anthology of horror, Antología de terror, Anthology of mystery, Antología de misterio, Scary stories, Scary Tales, Science Fiction Short Stories, Historias de ciencia ficcion, Tales of mystery, Salomé Guadalupe Ingelmo


Si hagués estat possible d'investigar el fenomen des del seu origen, s'hauria vist que tot va començar amb una vaga dels panys i dels interruptors. Les portes no s'obrien o no es tancaven, ocasionant alarmes que prenien de seguida unes proporcions difícils de controlar. Els interruptors semblava que obeïssin una consigna d'arbitrarietat, ja que a vegades deixaven engegat o encés un aparell i d'altres es negaven a posar-lo en marxa.
Els fets es produïen escalonadament, com si algú volgués regular malignament els períodes de tensió i els paroxismes. Les plomes estilogràfiques abocaven el contingut de tinta al simple contacte amb el paper, o bé es buidaven a les butxaques i els documents gairebé sortien de les carteres buscant àvidament la taca. Cada una d'aquestes contingéncies, ella tota sola, hauria ocasionat les diminutes tragédies ja conegudes de tothom. Però per acumulació, el dia de la revolta de les coses es convertí en una catàstrofe que amenaçava la supervivéncia humana.
Pels carrers, es veien ciutadans asseguts a les voreres, amb la roba pengim-penjam perqué els botons, els cinyells i les tires elàstiques que subjectaven les peces al cos declinaven de sobte la seva funcionalitat i oferien carn rosada a l'escàndol públic. Les sabates es descordaven d'improvís i eren causa de caigudes; la proximitat del granit i del ciment exposava els cranis a topades de molta conseqüéncia. De tant en tant, algú sortia al balcó amb un posat d'estupor i les mans plenes de molles i d'engranatges, perqué havia provat de donar corda a un rellotge o servir-se d'un electrodoméstic i la màquina se li havia desfet materialment als dits. Grups d'automobilistes vagaven d'esma amb el volant sota l'aixella i la mirada perduda, a peu, molt allunyats de la prosopopeia motoritzada. Els encenedors i els llumins van fallar tots alhora, i els fumadors (que pretenien de fer front a la crisi encenent un cigarret) tenien l'aire d'una extremada indefensió.
El curiós era que el món natural no s'acabava pas. Al contrari: feia sol i oreig de primavera, conjunt propi d'una estació complidora. La fallida era purament dels productes manufacturats, de coses de les quals l'home havia prescindit durant llargs capítols de la seva història i que havia anat inventant amb astucia i paciéncia.
A mitja tarda —dit a ull, perqué no es trobava hora bona fàcilment—, les aixetes, els taps i les càpsules metàl.liques dels envasos es van sumar al moviment, amb la tendéncia a la volubilitat que caracteritzava la protesta dels objectes. Alguns líquids fluïen sense aturador i d'altres quedaven retinguts en dipòsits i canonades, condemnant la gent a la sequedat o a la mullena. Tot contribuïa a augmentar el desconcert, per la força que dóna la unió fins a les petites coses, que mostraven la temible eficàcia d'un eixam d'insectes clavant el fibló tots a l'una. Els vidres s'entelaven de mica en mica, els nusos es desfeien, les culleres deixaven caure la sopa entre el plat i la boca —com en el proverbi—, les cordes i els cordills es trencaven en les missions de més compromís que els havien estat confiades. Moltes rodes, en ple caos, rodaven al revés i els martells, en comptes de buscar la cabota dels claus, descarregaven els cops sobre els dits dels operaris, que amb menys daltabaix ja n'haurien tingut prou. Les coles industrials, com si s'ajustessin rigorosament a un contracte que caducava a data fixa, van cedir de sobte el poder enganxador, secundades per metxes i cargols, de manera que els mobles es desgavellaven amb una certa parsimònia, no pas exempta, però, d'estrépit. I no tan sols els mobles, és clar, perqué ja se sap que les coles industrials són de molta aplicació.

Quan la gent va sentir que les cases cruixien (poc, la veritat) es va esverar granment, per la por, tan justificada en aquelles circumstàncies, que el ciment arribés a travessar una hora baixa. Tothom va sortir al carrer, just amb el que duia al damunt i, encara, aguantant-se la indumentària amb les mans per no ensenyar les estructures que una falsa modéstia qualifica de miséries. Es van formar unes corrues enormes, multituds que emprenien el camí de la muntanya guiades per l'instint del retorn a la naturalesa. Tres o quatre temes de conversa animaven la marxa. Les lamentacions ocupaven el primer lloc, perqué queixar-se no vol un gran esforç, i després venien les preguntes d'actualitat, de trepidant interés public. Aquella pertorbació era local o internacional? No podien saber-ho, ja que la plaga havia posat fora de servei les comunicacions de tota mena i, d'altra banda, des del dia abans no arribaven viatgers: els aeròdroms eren deserts, les estacions buides, les carreteres sense vehicles.
Els grups més amatents formulaven hipòtesis, com per exemple que allò ja es veia venir, degut a la febre industrialitzadora dels països subdesenrotllats i a la pressa de prosperar sense engaltar. No era estrany —segons aquesta versió— que les coses construïdes sense un control de qualitat s'haguessin aclofat plegades.
La precipitada reincorporació a la naturalesa fou un trasbals. L'home s'havia desavesat de conéixer l'herba, no distingia la bona de la dolenta i ja no podia pasturar amb garanties. Tampoc no era caçador (en general), ni bon buscador d'aigua, s'havia convertit en un ésser mal adaptat a la intempérie i, sense farmàcies a prop, tot li feia cremor d'estómac i tot se li infectava. En poques setmanes van haver-hi moltes morts. «Ja se sap», deien els vius. «És la típica selecció natural: en moments de forta crisi, els débils desapareixen». Aquesta idea els deixava íntimament satisfets, trobaven que la naturalesa sabia triar. I ja que entraven en una fase d'especulació biològica, es feien venir bé els pensaments per anar a parar a la conveniéncia de reproduir-se. «L'instint de conservació de l'espécie ens farà anar de bòlit», deien, fingint hipòcritament que la possibilitat els amoïnava.

Considérant l'estât d'emergencia, van deixar de banda la nosa de la moral, segurs que després, amb més calma, tindrien temps d'arreglar-se unes lleis que els empararienla conducta.
Així, dones, com que estaven desenganyats de 1'artesanía i deis treballs constructius en general —ja ningú no es flava de la industria— es van dedicar de pie a propagar-se sensé manies, d'una manera silvestre i despreocupada. I, comptât i debatut, van descobrir que, sensé nécessitât de tanta maquinaria, allô també els distreia i els divertía cosa de no dir.


La bancarrota deis objectes ocasiona la relació deis fets per transmissió oral. Pero algún cronista obstinât va intentar, fins al darrer moment, escriure la historia que vivía. Un deis més persévérants, deixà un fragment de full amb mecanografía postuma:
«Enmig del desastre, quan totes les plomes, els bolígrafs, els llapis i les maquines d'escriure del país (i qui sap si de l'estranger) han quedat inútils, tinc la gran fortuna que la meva robusta portátil aguanta bé i m'ha permès de ressenyar fins aquí, resumint-los, els extraordinaris successos d'aquests dies. Sort tinc també (potser encara més grossa) de la lleialtat de la meva secretaria, una noia intelligent, de bona presentació i molt afavorida, que m'acompanya en el tràngol que passem
»Noto, tôt just ara, que algunes tecles es van endurint, com si estiguessin a punt d'enferritjar-se. En canvi, d'altres comencen a anar balderes, com avellanes llampades, entre elles la del signe de lliures esterlines, que no sé per qué l'hi posen.
»Les tecles... Ja ni som! W13kluu No tindré temps ni de qq&6zz Encara bo que em queda la secretàwzy yyutubb?? rkjooo».

No comments:

Post a Comment

My Blog List

Tales of Mystery and Imagination

" Tales of Mystery and Imagination es un blog sin ánimo de lucro cuyo único fin consiste en rendir justo homenaje
a los escritores de terror, ciencia-ficción y fantasía del mundo. Los derechos de los textos que aquí aparecen pertenecen a cada autor.


Las imágenes han sido obtenidas de la red y son de dominio público. No obstante si alguien tiene derecho reservado sobre alguna de ellas y se siente
perjudicado por su publicación, por favor, no dude en comunicárnoslo.

List your business in a premium internet web directory for free This site is listed under American Literature Directory