De bon matí, l'imprevist es presenta a la casa número 10.
Una parella de policies amb tercerola i dos agents de la brigada social amenacen de tirar a terra la porta primera del segon pis. Un dels policies crida amb una veu que es classifica de seguida com a veu oficial. És la seva missió.
El monàrquic surt ensonyat, un bon tros sorprès. Duu un vestit clar i porta barret de palla, el segon barret de palla de la temporada, segurament.
—Sembla mentida, un home tan infelic... —comenta la portera amb una veína del tercer pis (en el qual, d'una manera insospitada, s'està forjant un drama d'adulteri).
Les dotze families habitants de la casa senten tota la importancia de la detenció. Vet ací que en vint-i-cinc anys no ha passat res d'anormal, de dalt a baix de l'immoble, i la gent, víctima d'una mala preparació, es troben incapacitats per a situar degudament el fet divers. Per un matí, el pujar i baixar dels accessoris, del desdejuni, i els diaris, coincideixen amb la visita de la policia, i els veíns es cerquen mútuament, cacant la confidència.
L'imprevist continua allí. Sembla com si s'hagués instal.lat a la casa. Va d'un pis a l'altre desgavellant situacions i creant-ne d'altres.
Al tercer pis han disparat dos trets. Algú s'ha desmaiat: una vella cubana, la qual palesament no podia pas resistir més d'una emoció en un dia. La pèrdua del coneixement l'ha arreplegada en mig d'un ditirambe sucós del monàrquic detingut. Un altre dia qualsevol de l'any, el seu desmai hauria estat celebrat degudament. Però aleshores hom es preocupa preferentment dels trets del tercer pis.
Una colla de veins comissionats per llur pròpia transcendencia, pugen escales amunt amb infinites precaucions. A mig camí la seva marxa és interrompuda per l'aparició del senyor del tercer pis, que baixa esverat, empunyant una pistola que, de sobte, llança escales avall, tot murmurant unes paraules que tiren a terra d'una manera contundent la integritat moral de la seva esposa. En fugir, diu quelcom de què es desprèn que el matrimoni del tercer no és tal matrimoni, i l'adulteri es presenta impensadament. Quina cosa més extraordinària!
Els trets no han tocat ningú, i la dona surt al replà esgrimint una ampolla de vi. El més insignificant dels gests de la senyora està controlat per l'alcohol (això es veu de seguida). Immediatament de la seva aparició, la dona descobreix un fantasma encastat a l'esmalt de la paret de l'escala, i hi projecta la seva ampolla que es desfà en mil bocins. Tot seguit, un furiós atac de nervis rebat la senyora per terra.
La comissió de veïns, detinguda mentre més amunt s'agitava alguna cosa, es refà en constatar el silenci. Pugen tots, doncs, recullen la senyora i la dipositen en un dels llits de casa seva. Mitja hora més tard, el senyor del tercer pis hi acudeix, compungit. Porta un collaret de perles falses a les mans, sense embolicar. Vol demostrar, evidentment, que porta l'armistici als dits. Des d'aquest moment l'incident perd interés, i cadascú es retira a casa seva.
Però l'imprevist, per una vegada en una eternitat, persisteix en la casa número 10. Una mica més tard, la maquineta cerebral de la vella del primer pis, que tota la vida ha funcionat malament, es desgavella d'una manera definitiva i coordina una idea singular. Surt furtivament a l'escala, truca a la porta dels veïns i, en sortir aquests, els convida a presenciar quelcom meravellós. Els veïns, que en el transcurs del dia han tingut ocasió de disciplinar les seves impressions, segueixen la vella fins a casa seva i aquesta, després d'haver tancat amb grans precaucions la porta d'entrada, els condueix davant una calaixera i els mostra una baldufa inservible, col.locada dins una formatgera de vidre.
—La vaig trobar a l'església. És més bona del que sembla. Però no creieu que me n'he apropiat il.legalment. Des que la tinc, a cada persona que ve a casa nostra li dic: «Que veniu a cercar la baldufa?». Fins ara ningú no me l'ha reclamada, i és ben meva.
«Vet aci que ha passat el que havia de passar», comenten els veïns entre ells, i tot admirant artificiosament la baldufa, es retiren. La bogeria de la vella, que en unes altres circumstàncies hauria commogut tota l'escala, aquell dia constitueix un honest esplai.
A més, mentre uns quants veins corrien l'aventura de la baldufa, la resta es veia obligada a sortir als balcons llurs, atrets per uns crits esfereïdors. Un comerciant del principal, promotor de l'escàndol, està al seu balcó giravoltant un gat amb aire d'engegar-lo al carrer. Efectivament, el llança, no sense que les urpes de la béstia, en una gesta pòstuma, se li emportin un lluït tros de galtes. Aleshores és quan el comerciant crida més de valent, reclamant la tafaneria de tots els presents.
Després d'això, l'imprevist concedeix una treva d'una hora, el temps just per a resumir la situació i prendre posicions.
L'atzar ha triat aquell dia, també, perqué l'investigador estrafolari del quart pis trobi el que cercava. Es presenta a l'escala cridant triomfalment; porta a la mà una pasta negra, fumejant, que pel que es veu és el que amb tanta tenacitat tractava d'obtenir (per fi, els veïns en saben alguna cosa). L'investigador baixa un replà saltant desproporcionadament i, de sobte, se li trenen les cames i cau escales avall, estavellant amb un cop de cap formidable un dels banquets de fusta de l'escala i quedant estés a terra. El primer que hi acudeix és el comerciant cridaner. Greument, comenta:
—És ben ximplet aquest home. Tot avui que passen coses i no ha sortit per res de casa seva...
Assenyala amb un gest de repugnància la pasta negra de l'investigador i ordena a la portera que «llanci immediatament aquella brutícia». La portera obeeix, mentre hom s'emporta el cos inanimat de l'inventor.
Aquest succés darrer ja no ha commogut gairebé ningú. A mesura que avança el dia i es van succeint els esdeveniments, els veïns de la casa número 10 es van insensibilitzant. A mitja tarda tothom està segur de no impressionar-se més que per fets veritablement sensacionals. Per això el succés de la senyora d'edat i l'ascensor no impressiona pas profundament. La senyora, present a l'escala en tournée de visita, vestida severament de negre, amb lluents incrustats en diversos punts culminants de la seva indumentària, coberta amb un barret que incita a provar la punteria, ve esverada, rondinaire, neguitosa. Es fica a l'ascensor resant una oració per la integritat de la seva persona. L'ascensor, però, fet a la seva i desconeixedor de les conveniències socials, es para sense contemplacions entre replà i replà. La senyora intenta d'obrir la porta sense èxit i colpeja febrosament amb el seu paraigua els vidres de l'ascensor; en fa una trencadissa formidable. A més, així que pot llança uns udols d'agonia que trenquen l'ànima. Els veïns, congregats a l'escala, li recomanen serenitat mentre preparen el salvament. Una dona, vist l'estat descompost de l'empresonada, suggereix de proporcionar-li d'una manera o altra un licor cordial. Lligada una ampolleta a l'extrem d'una canya llarga, la senyora rep a través del forat d'un vidre aquell primer auxili. Però ha perdut l'enteniment i el control i amb un gest arbitrari es tira el licor al cap a manera d'aigua de colònia. Quan és possible deslliurar la senyora, hom ha de fer-ho a pes de braços.
Els fets se succeeixen vertiginosament. Una veïna del quart pis celebra un aniversari i el seu marit li regala una olla automàtica, «absolutament exempta de perill» segons que anuncia suggestivament el prospecte que l'acompanya. En la prova, l'olla mostra un caràcter terriblement independent. Aguanta a la callada, dintre seu, una pressió rècord. Quan deixa sentir el seu xiulet, en senyal d'ebullició, ho fa amb una estridència esfereïdora; però ja és el seu cant del cigne, el seu adéu a la vida. De l'esclat final, la veïna en resulta amb cremades considerables i el donant de l'olla amb una nansa incrustada al front.
A l'escala viu, fa temps, un endarrerit mental inofensiu. Aquell dia té una pensada especial: talla un tros de canonada de l'aigua per construir-se una flauta. Quan la inundació delata el seu enginy, els veïns el descobreixen amb aigua fins als genolls i executant una fogosa marxa militar amb la seva flauta de plom.
Per uns moments, l'atenció es concentra novament en els veïns adulters del tercer pis. En plena orgia reconciliatòria la parella s'ha empassat, barrejat amb vi, el collaret de perles falses. L'home té, escassament, forces per a sortir al replà i demanar auxili. Al cap de poca estona una ambulància recull teatralment els dos apassionats.
Sense treva, un dels veïns projecta sobre la casa el seu succés. Un gos vell, pla d'esquena i feixuc, propietat d'un sergent de carrabiners retirat, té una debilitat i treu el cap per entre els barrots de ferro del balcó de casa seva, per tafanejar l'expectació del carrer. Quan en té prou i intenta de retirar-se, se sent víctima d'una clau per part de l'orla de la barana, i no pot treure el cap per més que forcegi. En el seu terror, el gos llança uns esgarips commovedors. L'excarrabiner, enemic de solucions timides, ajuda la béstia amb unes estrebades formidables. Però l'orla de ferro no cedeix la seva presa, i el sergent, actuant d'home enérgic, engega un raig de trets sobre el gos i talla en sec el seu suplici.
Passa, després, una hora i mitja de tranquil.litat, i aquesta pau té la virtut d'esverar una mica tots els veïns. Hom ha arribat a acceptar que la série d'incidents s'haurà de cloure amb una catàstrofe final, definitiva, que serà pitjor com més tardi a produir-se.
Aixi, en sentir-se a l'escala una gran explosió, ningú, en el fons del fons, no té una sorpresa massa gran. Cadascú rep sobre seu el munt de runes que li pertoca, amb resignació. Només la vella cubana es revolta contra l'atzar; amb l'explosió, una imatge veneradissima, que tenia penjada sobre el capçal del llit, desapareix.
Tots els veïns (sembla que l'explosió no n'ha malmés cap) es reuneixen a l'escala. Coincideixen unànimement en una cosa en els seus comentaris: tots, des del primer al darrer, s'esperaven quelcom greu, quelcom que devia ésser «allò» que acabava de succeir. Baixen l'escala amb una gran empenta. L'aspecte de gran guinyol de l'entrada, amb el quiosc del porter contorsionat i malmés, en una ganyota definitiva, els satisfà la imaginació. Tots els veïns accepten amb més o menys intensitat que aquell succés pot ésser el definitiu, el de «final de série», i amb aquesta esperança comencen una investigació connectiva. Els pilots de runa exhalen encara una intensa fortor de gas, que permet als veïns de fixar la naturalesa de l'explosió. Sobtadament, fa la seva aparició la portera, reclamant el seu fill a grans crits. Ningú no dubta que el noi està colgat entre les runes, i hom comença activament els treballs de socors. En plena activitat, però, compareix el fill de la portera escales avall, saltant els graons de deu en deu, net, pentinat, intacte. Aixi que pot, anuncia en alta veu que al terrat hi ha lladres, que han lligat el seu pare i que estan netejant els estenedors. Una parella de veïnes, lleugerament intoxicades pel gas, aprofiten el succés per a desmaiar-se.
Enfront de la casa número 10, al carrer, comença a agombolar-se gent. Hom acorda que fer-hi d'espectador, a peu dret, ni que sigui per algunes hores, paga el tret. Al terrat es lliura una petita batalla que acaba amb la fuga dels lladres terrats enllà, emportant-se, però, la roba.
Fet i fet, és en la consciéncia de tots que l'accident culminant no s'ha produït encara. Amb les portes de cada pis obertes, a cada replà hi ha constituït permanentment un consell de veïns amatents, a l'aguait. L'imprevist, tanmateix, en acumular en un dia la tasca de vint-i-cinc anys, n'ha fet un gra massa, i els veïns estan disposats a no deixar-se arreplegar per sorpresa. Fan comentaris, exposen teories, procuren veure venir. Al principal, el consell té una especial importància, per la preséncia d'un prestigi: un mestre nacional amic de les cites i les frases profundes, comentador internacional enciclopédic i aficionat als pronòstics, en els quals excel.leix per la seva fantasia. Concentrat i responsable, seriós, acarat amb el sondeig del futur immediat, l'home fa una llarga estona que es passeja d'un cap a l'altre de replà, sense dir res a ningú. De cop es para, convulsionant el consell, i diagnostica:
—Ja ho tinc. Aquesta casa serà d'aquelles que s'esquerden...
No comments:
Post a Comment