I
L'any 1938, un arquitecte hongarès resident a la ciutat de Mèxic va construir una casa en la qual aplicava uns principis que podrien resumir-se així: els edificis han de rebre una expressió particular que els lligui espiritualment al país al qual pertanyen, i aquesta expressió ha de provenir de l'ús dels materials més peculiars que el país produeixi.
La casa a la qual fem referència s'alçava en un barri aristocràtic, el propietari era ric i l'arquitecte va tenir les mans lliures per a fer alla que més li plagués. Compra una quantitat considerable de pedra volcánica i d'una mena de granit roig que es troba a la vall de Mèxic i amb la combinació d'aquests dos elements, com a base de la concepció total, reeixí a enllestir una obra que era discreta des de tots els punts de vista.
L'amo va dirigir personalment, costat per costat de l'arquitecte, el pis més alt de la casa, que es proposava habitar, i el distribuí de la manera que li va semblar millor, mutilant espais i alçant una gran quantitat d'envans que convertien la peça en una mena de rusc. L'arquitecte deixava fer i aprovava liberalment, pagador de la gratitud que li mereixia el fet d'haver pogut planejar de gust tota la resta de les obres.
I li va quedar una casa tan europea, que va atreure principalment estrangers d'aquella part del món. Hom va estendre contractes d'arrendament a txecs, polonesos, alemanys, russos, a un italià i a uns quants jueus de nacionalitat difícilment definible per a la gent que no podia fer la seva coneixença.
Com que l'arquitecte tenia preocupacions socials avançades, va construir les habitacions de terrat per al servei amb finestres tan clares i tan amples com les que agraden als senyors, i les va dotar d'equips sanitaris amb aigua freda i calenta, de manera que haurien pogut plaure a la minyona més ben acostumada de la terra.
Per les especials inclinacions del propietari, la casa va ésser inaugurada amb solemnitat i va haver-hi discursos que enaltien l'esperit d'empresa de l'amo, les seves virtuts cíviques i un especial cop d'ull que, segons expressió d'un dels oradors, constituïen el fonament honest d'una fortuna en la qual podia emmirallar-se qualsevol ambició de bona mena.
Després d'aquest acte, la casa entra en funcions. Gomboldà les famílies amb la manyagueria dels habitatges bons i la gent descobrí, en la coincidència d'una mateixa tria, que tenien una identitat de gustos i una manera semblant d'entendre la convivència.
I és segur que tot hauria anat bé si les minyones no haguessin interpretat erradament les ganes que tingué l'arquitecte de servir-les. Fa l'efecte que els va semblar que aquelles habitacions grans, les finestres amples i el confort que hom posava a la seva disposició no era cosa per a ésser agraïda, sinó que significava el reconeixement d'uns drets que era absolutament indispensable exercir. Van perdre el capteniment que és bo que tinguin les criades, adquiriren una mena d'urc del qual no sabien fer ús i contestaven a les senyores alçant la veu, amb una absència de miraments que revoltava. Per aquest camí de l'emancipació precipitada arribaren fins a sindicar-se, i aleshores sí que s'ensenyoriren del terrat i es feren fer la llei.
Podríem dir, per ésser fins, que organitzaren festes en les seves habitacions, en les quals participaven homes amics seus, que es quedaven fins molt tard de la nit i a vegades tota la nit sencera. És clar que això no constituïa una regla general, però els senyors, que s'irriten només de pensar que les minyones puguin sentir impulsos amorosos, trobaven tan grossa aquella falta que l'havien de repartir entre totes i en sofria una mica la reputació de cada una. I, a més, feia tant mal el pensament que la taca del terrat s'estengués per tot el prestigi de la casa, que el propietari es va sentir obligat a prendre mesures, consulta amb la seva dona i amb el seu advocat i vet aqui la resolució que adoptaren: van trametre a cada vei una carta circular redactada de la seguent manera: «Distingit llogater i amic: estudiat per nosaltres el problema de les minyones i la seva manera d'interpretar la professió, ens ha semblat que no hi havia altre remei que treure-les del terrat. Per tant, us agrairem que prengueu una dona de fer feines, o digueu a la vostra serventa que es quedi a dormir a casa seva o en llogueu una altra que s'avingui a aquestes condicions. Això, ho deixem a conveniència vostra. El cas és que per al 15 del mes entrant heu de deixar lliure l'habitació de terrat que us correspon, i, com que això suposa una modificació del contracte, us rebaixarem tants pesos del preu de lloguer. Segurs que el vostre elevat civisme us obligarà a afanyar-vos en el compliment d'aquesta disposició, aprofitem l'avinentesa per a oferir-nos amb tot i per tot. El propietari».
II
Ja s'endevina que l'amo, que tenia l'enginy de convertir en negoci qualsevol pas que li fes donar la consciència, havia pensat en l'aprofitament de les habitacions que quedarien lliures, i va posar uns anuncis als diaris en els quals oferia a matrimonis honorables (sense fills) i a senyors o senyores sols i de reconeguda decència unes cambres de terrat assolellades, independents i amb dutxes d'aigua freda i calenta. El preu que demanava venia a ésser, poc més o menys, tres vegades l'import de la rebaixa proposada als llogaters.
Així, doncs, una nova gent d'una altra qualitat humana va habitar la casa. Poetes, pensionistes, funcionaris, una vídua que encara feia bo de veure, i algun matrimoni dels que poden viure en espais petits, van poblar el terrat. Van anar-hi, també, uns quants éssers d'esperit nòmada, que podien canviar de casa cada mes sense que l'ànima els fes mal, i entre ells jo i un gos que em pertanyia. Era un gos notable per moltes circunstancies, d'un intel.lecte que, tard o d'hora, tothom que feia la seva coneixença acabava per envejar-li. Era serè, mesurat, no formava mai cap judici sense sospesar les coses des de punts de vista oposats i quan prenia un determini el guiava sempre la justícia. Mai no m'havia suggerit res que suposés obrar torçadament o que m'induís a error. Però, difícil com és trobar cap cosa sense tara, el meu gos tenia una salut delicada, patia del pit i era precís tenir-ne cura.
L'habitació que ens va correspondre estava bé. A mi m'agradava, però el gos s'hi va entusiasmar resoltament. Em va donar a entendre que en un estatge d'aquesta mena s'inclinaria a prendre's la vida amb més calma i a dedicar-se conscientment a les coses que perduren.
Jo no havia fruït mai, com aleshores, d'unes matinades tan mestresses del món. Muntanyes altes servien el desvetllament del sol, i la primera llum de cada jornada omplia de blanesa la meva sortida de les nits. La inquietud em dona una treva i va semblar-me que podia ancorar sorra endins d'un port amic. No sabria com explicar-ho, perquè cap ciutat no m'havia ofert abans d'aleshores una pau tan adormidora.
Però hi ha designis que fan tossudament la seva via, i no se sap mai si la carícia d'una calma servirà per a congriar amb més força una tempesta, o bé quina placidesa protegeix la cara fosca de les agitacions.
III
En aquell cas, la història va optar per servir-se del meu gos per a desfermar una petita guerra. És extraordinari com van anar les coses, i ara que n'he de fer la narració m'adono que els elements dels quals es va servir l'atzar fluctuaven entre una concepció simple de l'argument quotidià —el que lliga els capitols de la vida de cada u— i una manera barroca de combinar l'imprevist.
És el cas que un dia una gran senyora alemanya que vivia al primer pis va rebre la visita d'un vell amic. Feia molts anys que no s'havien vist, però es guardaven una mutua tendresa, i, quan la senyora va trobar-se en presència d'aquella estimada persona, el celobert corresponent a casa seva va divulgar crits de joia per tot l'edifici.
El foraster venia de l'orient més llunyà i portava, per obsequiar la seva amiga, un petit tapis que tenia una gamma de valors que abastava l'art, l'arqueologia i el diner. Aquella peça exòtica va recórrer tots els pisos, en visites de meravellar, fins que un dia algu va deixar-hi caure unes gotes de te; van provar de treure la taca amb diversos liquids i finalment portaren el tapis als estenedors perquè s'assequés.
Els habitants del terrat, que només havien sentit parlar de l'objecte d'art, mostraren una gran tafaneria per veure'l. Però el meu gos i jo, que teniem un especial concepte de les coses de la gent rica, ens captinguérem d'una altra manera; afectàrem desinterès, com si el nostre esperit contingués elements més valuosos que qualsevol peça del món exterior, i no ens dignàrem a fer la visita del tapis fins que tothom l'hagué comentat elogiosament.
Estava bé, però no pas tant com volien fer creure. El gos va olorar-lo sense presses i devia agradar-li —no pas des del punt de vista estètic, és clar—, perquè va començar a menjar-se'l. I se'l menjava tan de gust que jo no m'hauria atrevit mai a contrariar-lo en una cosa com aquella. Un jueu vei va dir-me que allò era molt gros i que podia portar conseqùències gravissimes. Vaig contestar-li que jo no ho creia aixi, que sovint ens complaem a bastir muntanyes a base de coses insignificants i que si la gent no exagerés tant tot tindria millor mesura. De fet, el jueu tenia raó.
Perquè mitja hora després, quan la senyora alemanya va saber que del seu tapis no en quedava res més que uns quants centimetres de serrell, va fer un gran crit i caigué esvanida. Tota la casa es commogué i el mateix propietari va haver d'intervenir-hi; em va trametre un propi amb l'encàrrec de fer-me passar pel despatx.
En presentar-m'hi em digué:
—Ja deveu suposar que us crido per tal de parlar de la desgràcia. —Quina desgràcia?
—En casos aixi, el fingiment és una mala acció. Us prego que jugueu amb cartes netes. El vostre gos n'ha feta una com un cove, i, com que no té responsabilitat civil, a vós us correspon respondre de les seves accions.
Jo no estava pas disposât a cedir.
—Ja sabeu que hi ha una determinada classe de tapissos orientals fets amb una fibra vegetal que és particularment grata al paladar dels gossos. En aquests casos, l'amo del tapis és la persona més indicada per a tenir-ne cura, i no pas els propietaris de gossos del veïnatge...
—Això de la fibra vegetal és mentida!
Estimo tant la meva honorabilitat, que mai no m'ha agradat que ningû posi en dubte les meves paraules, siguin veritat o no.. Vaig alçar-me d'una revolada i vaig sortir del despatx donant un cop de porta.
IV
Qualsevol persona hauria entès que l'afer era enutjós i que valia més no insistir-hi. Però el propietari tenia l'enteniment dels rics, i al cap de poca estona em feia arribar una nota redactada aixi: «Us dono vint-i-quatre hores de temps per a treure el gos de casa. Transcorregut aquest termini, si no cediu, actuaré».
Això em vexava. Tots els veïns del terrat ho comprengueren i s'indignaren, sobretot un conspirador txec, que no va poder resistir l'impuls d'anar a trobar l'amo per fer-li l'amenaça que, si m'obligava a foragitar el gos, els veïns del terrat matarien qualsevol dels gossos dels llogaters rics que tenien l'habitud de pujar a esplaiar-se. El propietari respongué que no podia rebre el mateix tracte el gos d'un senyor que paga dos-cents pesos de lloguer que el d'un home que només pot pagar¬ne trenta; el txec va replicar, poc més o menys, que els propietaris qualssevol tenien aquesta mena de mentalitat i que ja vindria el moment en el qual tots ells se'n farien set pedres.
Pujà novament al terrat i ens digué que les relacions podien considerar-se trencades, que havia arribat el moment de confiar-ho tot a l'acció. Hi hagué algun esperit pusillànime, algu partidari d'entaular negociacions i fins de desprendre's del gos sense lluita, però en general un gran enardiment impulsa les decisions de la gent del terrat. Ens sentiem forts, perquè la justicia ens feia costat i teniem la sensació que, si calia sofrir, ho fariem amb gran coratge.
Dissortadament, en aquests instants d'ardidesa, un gos basset d'un vei del principal va pujar cercant el sol. M'inclino a creure que no es tractava d'una provocació, que l'animal ni tan sols va pensar, en aquells moments, que la seva presència pogués ofendre ningu. Però ell i nosaltres érem els motius d'un episodi que havia de desenvolupar-se inexorablement, i cada u prenia el lloc que l'atzar li assenyalava sense oposar-hi la resistència dels raonaments.
El ciutadà txec va agafar el basset de bursada i, sense que ningu ho pogués evitar, el llençà al carrer per damunt de la barana. L'alè se'ns va prendre i van passar uns quants minuts abans que algu pogués formular objeccions; jo vaig ésser el primer a prendre la paraula:
—Les coses tal com siguin: això d'ara, ho trobo injust i faria qualsevol aposta a favor de la innocència del gos...
El txec m'agafà pel braç i, dirigint-se a tots, digué:
—No és el basset, pel que valia o pel que representava, el mòbil de la meva acció. Això que
«hem» llençat és un simbol; és la venjança per cada una de les vegades que hem hagut de cedir la dreta als habitants de l'escala, per les vegades que hom ens ha tancat l'aigua calenta abans que a la resta de la casa, per les humiliacions sofertes, per la gana que passariem si haguéssim de comptar amb la poca providència de tota aquesta gent. No cediu! Si ens deixem dominar per falsos sentimentalismes, haurem perdut el combat abans de començar-lo..
Una gran ovació va ésser el premi d'aquestes paraules, i jo mateix, que a vegades sóc una mica repatani, vaig estrènyer la mà d'aquell home excepcional. Tot seguit ens entra la pruïja d'organitzar-nos i foren nomenades diverses comissions; després, va semblar momentàniament que les nostres ganes de fer coses mancaven d'objectes d'especial dedicació. Aleshores, un funcionari de l'Estat va dir que, amb el permis de tots, se n'havia d'anar a treballar.
—No us ho penséssiu pas! —va dir-li el txec—. Des d'ara s'han acabat per a nosaltres les petites obligacions, els deures de familia i la dèria de les inclinacions coquines. Cada u es deu als altres i tots plegats som els servidors d'un afany justissim.
Per primera vegada ens adonàrem de la grandesa de l'hora que viviem. Una esgarrifança va recórrer el grup, com una alenada de vent damunt d'un camp de blat, i tots traçàrem els projectes de futurs heroismes.
V
I això que el descans no va ésser prou llarg perquè la fantasia teixis quimeres més altes. Perquè molt aviat va venir a veure'ns l'advocat del propietari, amb un gran plec de papers sota el braç.
—Senyors —digué—, s'ha comès un delicte de danys contra la propietat d'altri i vinc a instruir les primeres diligències. Doneu-me els noms, edat i sexe de cada un de vosaltres.
Una gran rialla va esbatanar les boques de la meva gent; algu va acarar-se a l'advocat i li preguntà si preferia anar-se'n voluntàriament o que el foragitéssim fent us de la violència.
—Us guardareu ben bé de tocar-me! —digué l'«home de lleis»—. Hi ha cinc o sis articles de la constitució vigent que m'emparen, i a part d'això represento els alts interessos de la justicia.
Jo li vaig contestar que nosaltres representàvem una nova concepció dels drets de l'home i una nova llei, i tot seguit ens abraonàrem damunt d'ell i el llençàrem escales avall d'una empenta. L'advocat rodolà pels graons, i els papers que duia voleiaren fent remoli, perdent d'una manera visible el seu poder obligador.
Després d'aquesta violència inicial tractàrem d'organitzar la resistència; vàrem fer un fons comu amb els diners i els valors de tots, i una llista dels queviures a la nostra disposició. Aquest darrer recompte ens va descoratjar: racionant-lo molt bé, teniem menjar per un parell de dies.
Acordàrem trametre un jueu al carrer, amb els diners necessaris per a adquirir provisions. Haviem comprès que era necessari fer-ho de seguida, abans que els rics s'organitzessin. Però ja era tard; el jueu no va poder passar del segon pis i retornà amb els vestits esquinçats, escabellat i amb el rostre pàl.lid.
—Estem assetjats! —digué.
La noticia ens va atuir. Un polonés que havia estat oficial de reserva s'assegué a terra i, agafant-se el cap amb les mans, digué:
—No tenim salvació. Hi ha un adagi militar que diu que plaça assetjada és plaça vençuda.
Algunes dones començaren a plorar, i la moral de tots va descendir. O, per ésser ben exactes, la moral de tothom fora del resistent txec, que tenia una gran fermesa de carácter. Amb la seva veu dominadora requeri la nostra atenció:
—En tot cas, el setge será mutu. Perqué dominem la vertical de la porta d'entrada a la casa i tenim en el terrat dos-cents cinquanta testos que podem utilitzar com a projectils. I a més —afegi— tenim l'aigua de l'edifici sota el nostre control.
Era cert. Alli hi havia, a l'abast de la mà, els dipòsits que nodrien les venes de plom de la casa. Quina força ens donava el seu domini! Els senyors ens avantatjarien, segurament, en quantitats d'aliments, però nosaltres teniem el liquid indispensable, sense el qual la vida es fa impossible.
VI
Tallàrem els conductes de sortida de l'aigua. Abans, algú va proposar emmetzinar-la, però fou objecte d'una general reprovació, perquè sentíem la necessitat de fer elevada la lluita, respectant uns principis sense els quals mancaríem de la simpatia de l'exterior. A més, no teníem cap metzina a la nostra disposició.
Les dones arrencaren les plantes dels dos-cents cinquanta testos, amb l'encàrrec d'estudiar la manera de guisar-les. Els homes ens repartírem les guàrdies, establírem torns de vigilància i fou nomenada una comissió que havia de dedicar-se a redactar un document que expliqués els objectius que perseguíem i tot allò que tractàvem de reivindicar.
Va iniciar-se una lluita terrible, en la qual tots ens arriscàvem a perdre l'alta qualitat humana que ens era tan grata. Cap al tard, quan començava a fosquejar, va registrar-se el primer fet de sang: un senyor que intentava sortir furtivament de la casa fou esberlat per un dels nostres testos; va quedar estès a la vorera, fins que els seus l'estiraren per les cames i l'entraren novament a l'edifici.
Vingueren la fam per als uns i la set per als altres, les llargues nits de desvetllament, preparant i tement sorpreses, i les vacil.lacions que tota lluita comporta, els dubtes sobre la justesa dels ideals en pugna i l'enyorament de la normalitat.
Uns quants periòdics intentaren trametre corresponsals. Però la nostra temença que els rics no se'ls fessin seus abans que els fos possible arribar al terrat ens obligà a negar-los el permís d'entrada que, agitant banderes blanques, ens demanaven des del carrer.
El Govern va tenir en aquest cas una feblesa imperdonable. Es recolzava en les classes populars; però, com que estava influït per la burgesia, va optar per no decantar-se per cap bàndol i no tenia altra preocupació que evitar que la lluita s'estengués pel país. Procurà que no se'n fes publicitat i va ordenar a la policia que cenyís la casa amb un cordó d'homes, sense intervenir-hi majorment. Les comunicacions telefòniques foren interrompudes, és clar, i quedàrem aïllats, abandonats al nostre propi esforç amb la convicció que el premi vindria d'una més gran resistència.
Al cap de cinc dies, una de les dones enfollí; agafà d'improvís el guardia de la porta i baixà les escales apressadament. Sentírem renou de baralla i no la vam veure mai més. El dia abans havia estat víctima de miratges: veia menjar en el no-res i s'hi precipitava amb la boca oberta.
La situació empitjorava cada dia, per la manca d'aliments, però sabíem que la set torturava els veïns i que alguns d'ells ja s'havien tornat boigs. A més, començava també a escassejar-los el menjar i tenien la desesperació de veure que l'autoritat no els assistia.
Una nit en la qual em trobava de guardia juntament amb un company, vam veure que per un dels terrats veïns s'acostava una persona amb un drap blanc a les mans. Li cridàrem que no avancés més, i respongué que era un amic, que no havíem de témer res; un cop detingut i interrogat, va resultar ésser un representant dels quàquers, que venia a portar-nos aspirina i panets de Viena.
Quina providencia, Senyor! Aleshores sí que podíem anar a l'encalç de la victòria, perqué estàvem en condicions d'aguantar aquest minut de més que, duent-lo d'avantatge damunt de l'adversari, dóna el triomf.
Noves energies assistiren el nostre combat diari, i cantàrem himnes perqué els enemics comprovessin que no defalliríem mai. Llençàrem, també, pamflets de propaganda pels celoberts, invitant a la rendició. I reeixírem a expressar tan clarament la nostra capacitat de subsistencia, que quaranta-vuit hores més tard els senyors ens adreçaven un parlamentari encarregat de capitular i demanar-nos condicions.
Ara no podria dir si sabérem ésser justos o si ens deixàrem portar per l'embriaguesa del triomf. El que puc afirmar és que aquella placidesa d'abans no tornà mai més; que, fets els comptes, no hi havia cap guany que justifiqués la pérdua d'algun company estimat o de persones que, a desgrat de no ésser del nostre braç, eren susceptibles que hom hi tingués tractes cordials. I, a més, ens quedà el pessigolleig de l'aventura, que no ens deixà assossegar mai més.
Això sí: tenim —i la guardem sempre— una carta que ens va trametre una de les Internacionals, en la qual se'ns felicita per la nostra lluita, a desgrat del seu carácter excessivament local. Hom ens diu que el nostre cas ha estat degudament anotat i que quan vingui l'hora de les grans compensacions ens sera donat públicament el premi.
No comments:
Post a Comment