Per una escletxa prima, un raig de bonhomia il·lumina l’esperit de Depa Carel·li, l’assassí.
Es deixondeix estirant els braços, com tantes i tantes persones normals i, ben bé de passada, aparta el petit escrúpol i es limita a pensar que possiblement es repetirà aquella visita, a punt d’esdevenir familiar.
Per la finestra de la seva mansarda, mira el despuntar del dia en el paisatge de terrats, i el mandrós desplegar-se dels fumerols de cada xemeneia, les tentines de bandera dels llençols bressolats per l’oreig de l’alba, i qui sap quin encís que es desprèn del perfil d’una muntanya llunyana l’inclinen cap a la poesia. Una mena de poesia, és clar. Allarga un dit i prem el dispositiu que para el timbre del despertador.
Aleshores, el primer silenci de la jornada li retorna una cavil·lació del vespre anterior. Usarà la corda, avui, a l’arma de foc, o la blanca? La feina és senzilla, però la llarga tradició de l’arma blanca li fa fer un somriure aprovador, s’alça, obre el calaix d’una taula esvinçada i en treu un manyoc de punyals i ganivets. La contemplació d’un d’ells li dóna la lleu esgarrifança que provoquen de vegades els tendres records de joventut. Una llegenda opaca la brillantor de la fulla de dalt a baix: “A Depa, perquè tingui present, cada vegada, l’amor de la seva Coloma. 10-11-04”.
“Coloma, Coloma!”. Clou els ulls evocant l'idil·li i el desenllaç, els set anys de reclusió a Santa Lèida i la fuga a través de les dunes marítimes. Guarda l'eina, únicament, per aquest lligam sentimental, perquè una gran osca es menja una part de la “l”, de la segona “o” i de la “a” del nom de la seva antiga enamorada. Una taca de rovell prop de l'empunyadura li encomana sempre el dubte de si es tracta d'una relíquia de la sang d'ella.
Pel que necessita en aquesta ocasió, li anirà bé el tallapapers d'or de Toledo, hàbilment esmolat. L'agafa i l'esgrimeix amb un gest d'assaig ple d'experiència, i que té el braç endarrera, a posta per carregar el pes del cos per donar al cop el bon impuls necessari, el deixa glaçat una coneguda sensació: és com si milers de pinzells de pèl de marta li resseguissin l'esquena fent-li un pessigolleig metafísic. “Deu ser ell!”. Es gira i, en efecte, es topa amb l'àngel.
En diu “l'àngel” per expressar la seva hibridesa, però se'n adona que en cap història sobrenatural no se'l podria classificar així.
La figura mou el cap i un dit negativament, i, amb una veu sense sexe, diu:
-No facis això, Carel·li. Mira que encara hi ets a temps.
Ell se'l mira gairebé sense sorpresa. La mateixa mena de bata blanca fins als peus, amb una roba de punts lluminosos que el fa pensar en la manera com s'interpreta la neu en els aparadors nadalencs, i els cabells rossos a la romana, amb el caient senyor de sempre. Li repassa amb la mirada les galtes rosades, les pestanyes llargues i, penjant del braç dret, el conegut maletí de pell vermella. Com cada vegada, a desgrat de trobar-lo ell mateix estúpid, se li acudeix un qualificatiu francès que li sembla el més definidor de tots: és un àngel démodé. Exactament.
Fa temps que, pensant-hi, va arribar a la conclusió que es tractava d'un artifici evangèlic. Una manera de fer catòlica vestiria l'aparició amb un hàbit negre i quasi amb tota seguretat li arreglaria els cabells al gust franciscà. No podria explicar en què consistia aquest gust, però creia cegament exacta la seva presumpció. Oh!, i no tan sols l'intuïa de precedència evangèlica, sinó d'inspiració nord-americana. Cada cop que se li presentava, li feia l'efecte que d'un moment a l'altre obriria el maletí i en trauria una cinta amb les següents paraules estampades: “Escolteu la veu de la vostra consciència i deduïu-ne sucosos ensenyaments per a l'exercici 1947-1948”.
De per què ell, tan vinculat a les vores del Mediterrani, havia de tenir relacions amb un àngel d’aparença publicitària i ultramarina, no en podia dir res ni sabia explicar-s’ho. Per altra banda, coneixia molt bé el contingut del maletí de pell vermella: no res de cintes amb lletres impreses.
En realitat, el maletí contenia les futures conseqüències de les accions que projectava. I com que les accions eren dolentes, sempre que mereixien l’atenció d’aquell personatge tan objectiu, físicament parlant, els resultats eren també dolents. Tem, doncs, el maletí i per virtut seva sent un gran respecte per l’àngel. Fins al punt que ell, que es diu de tu amb tothom sense distinció de jerarquies, s’adreça a l’àngel tractant-lo de vostè.
-Segui –li diu assenyalant-li un balancí.
La figura s’asseu i, en el moment de fer-ho, la túnica blanca li cruix com el gebre en ésser trepitjat. Es posa el maletí damunt els genolls, perquè es vegi bé, i comença a gronxar-se lentament, mentre amb el dit estirat reprèn una filípica que l’altre se sap de memòria.
-No anem bé, Depa. Ja veus quina vida has portat i de què t’ha servit. Estàs a punt d’entrar a la vellesa i ets pobre. Oh, i el que és aquesta llinda de l’ancianitat no la passaràs pas. El mal torna sempre al lloc d’on ha sortit, com les processons, les bromes i aquella coneguda arma australiana. Fins ara t’has escapat per miracle, i encara a mitges, perquè estàs congriant damunt teu tot d’elements que acabaran per destruir-te.
L’al·lusió a la seva pobresa el torba més que no pas l’anunci d’un perill. Instintivament tapa amb el cobrellit un tros de matalàs esquinçat per on s’escapen uns quants flocs de borra. En un intent desesperat per mostrar-se pròsper, ofereix:
-No vol prendre alguna cosa?
Ja sap que aquell hoste no prendrà res, i s’avergonyeix tardívolament de la seva beneiteria. L’àngel, com és natural, mou novament el cap per negar i els cabells a la romana branden com el serrell d’un riquíssim domàs de seda.
El respecte que li inspira el seu visitant no ha exclòs, en cap cas, una mena d’urc que l’obliga a enfrontar-s’hi. D’una cambra de mals endreços en treu una mola de pedal i es posa a esmolar l’esfullador d’or de Toledo. La vocació, quan se sent fortament, exerceix un gran domini i, per altra banda, ell no ha estat mai covard. S’ha proposat matar la vella i ho farà, a desgrat del seny que respiren les paraules de l’àngel.
Del contacte de l’acer amb la pedra, neix un xiulet que es clava en els racons més amagats de la golfa. Per un moment, quan alça l’eina per provar el llos amb la gema del polze, Depa Carel·li sent alguna cosa que li produeix ofec. La direcció del so és tan clara que, sense dubtar, acosta la orella al maletí de l’àngel i escolta un tic-tac inconfusible.
Fa anys que, a l’Illa Negra, el director del penal, cometent un veritable abús d’autoritat, va obligar els còmplices d'un assassí famós a presenciar la seva execució. Entre ells, el jove Carel·li assistí amb els ulls esbatanats a la desaparició de l’amic, que lligat a una cadira i amb l argolla al coll se’ls mirava amb una mirada terrible. En aquella sala hi havia un gran rellotge de pèndola, i quan Depa es cobrí la cara amb les mans, de tanta pena, el rítmic batec del mecanisme va omplir-li tota l'ànima. I l’ha recordat sempre amb tanta precisió que ara el pot identificar sense esforç i es torna pàl·lid. Però, després de tants anys d’ofici, qui retrocediria? Acaba de preparar l’instrument escollit, fa una gest a l’àngel i surt cap al carrer.
Una boira de bon mati enfosqueix el sol, que malapte, cerca la terra com una gran nineta glauca.
Carel·li tomba per dos xamfrans i surt a una ampla avinguda. Camina al llarg de la reixa d’un ministeri i, amb el mànec del tallapapers, ressegueix els barrots de ferro produint un soroll tot ple de joventut. S’atura per esperar un òmnibus i, abans que n’arribi cap, encara té temps de dir a unes noies una galanteria de vell trinxeraire refinat.
L’autobús el deixa en un barri distingit i silenciós. Segur d’ell mateix, cerca una petita porta en un racó d'una paret de pedra i l’obre hàbilment; travessa un jardí procurant evitar el craquejar de la grava i s’enfila per un engraellat de fusta, cobrint-se tot ell amb la verdor de l’heura. Salta la barana del primer balcó i, aleshores, el pes dels anys l’obliga a aturar-se per reprendre el bleix. Obre una altra porta, separa unes cortines i vet aquí la vella en el seu llit, amb una gran còfia plena de puntes que li mig tapen els ulls closos. Dret al seu costat, gairebé fluorescent de tan blanc, l’àngel l’espera per increpar-lo.
-No la matis, Carel·li. No n'hi ha necessitat. Pots robar sense tocar-la. Ja veus que dorm profundament.
En dir-li això, li passa el maletí de pell vermella per davant del rostre. Però cada u es deu a allò que és, i ell està ben decidit. Tot empenyent l'àngel amb suavitat, li diu:
-Aparti's, que podríem esquitxar-lo.
La comunitat establerta entre ell i la víctima per aquest plural li dóna la sensació de plenitud, d'harmònica consecució d'un superior propòsit. Clava l'eina destrament i ofega la ranera amb el coixí. Ja està. Es lliura després a un savi saqueig i se'n torna pel mateix lloc per on ha vingut.
Novament en el carrer, es gira per dir a l'àngel:
-No es molesti més, no, que jo tot sol em faré les inútils reflexions del cas.
Diu això i s'allunya cantant a baixa veu, amb una gran tristesa.
No comments:
Post a Comment