Jaume Cabré: Dansa negra

—Us he portat una mica de vida —i deixà la colla de dukesellingtons tots apilotats damunt la taula que feia de caixa de música, de menjador, de despatx i —segons confidència de l'Albert— de tàlem ocasional. Tragué un dukeetc., de la funda (porta la gent enfundada?), i el col·locà al plat; l'Albert encara estava aprofitant les darreries del parell d'ous ferrats que s'havia cruspit aquella nit i netejava, enllepolit, el plat, «és per no haver de rentar-lo, saps?» i el duc començava a rodar, estripat per l'agulla i iniciava els seus compassos, curts, breus, com qui vol imitar el comte basie, «té, ara aquest ens surt amb un ciri trencat, mai no l'havia sentit d'entrada amb el piano i tanta estona», «xxxxit, que xerrant així ni ara no el sentiràs», el trombó sam perseguia el duc i ara la trompeta s'afegia a la fuga negra. I el fons de vents poderosos reafirmava la persecució. Però el piano se sentia molt àgil aquella nit, malgrat ser piano enllaunat i ni el trombó ni la cootie-trompeta no el podien haver. Fins que es deturà en sec i fou oblidat al límit de l'horitzó de les notes altes mentre els perseguidors reorganitzaven les forces i se sentien sorpresos per l'aparició a escena, sense previ avís, ho juro, del clariprocope, dolç, vellutat, insinuador fins l'infinit. «Ostres! A mi em posa la pell de gallina aquest instrument. És una trompeta?» «Ostiesostiesosties! Com si em preguntessis si els ous que t'has cruspit eren d'en Billie Strayhown, no et fot?»

—Humilment prego a sa sereníssima que em faci cinc cèntims sobre quina mena d'instr/

—Clarinet. Calla i deixa escoltar.

I la melodia anà concretant-se cap al clarinetcope en diàleg amb la trompeta ensordida, i el contrabaix, blanton, deia que sí, subratllant allà on els blancs no gosen fer-ho. Totes les canyes assistien, ritmades, a l'escena. I el dukepiano entrava oblidat en un racó d'aquell horitzó, de la mà del prococlarinet, en un swing impossible de frenar: ni que no hi hagués hagut bateria. I la dukefantasia s'enfilava, saltironejant, russellflanquejada pel clarinet, insinuador oriental, repetidor de la dukemelodia i inspirador d'altres tons. Els dos instruments s'encinglaven per una escala impossible de repetir, per senzilla i no buscada, que en altres moments hauria pogut restar només en l'aire i en el record dels pocs oïdors d'un capvespre a Harlem, però que ara, enllaunada en baquelita eterna, repetia, insaciable, els cops que hom volia, aquesta melodia; però el duc real era ja un altre duke, descobridor de nous tons i viatger d'altres móns; i quan tornava a interpretar aquella peça no era com a la llauna de baquelita: era tota una altra cosa, ara sí que irrepetible, dukúnica.

El claricope continuava jugant a fet i amagar amb l'eco i, quan quedaven pocs compassos per dir prou, entraren les canyes, vejam què passa, deien, i el, blanton, contrabaix, se sumava a la descripció final, demoníaca, dominada per una insistència melòdica del pianellington que, al capdavall, era el qui deia el darrer mot. I després, el silenci.